L’home és un gos per a l’home

28.05.2019

Vagi per endavant que un servidor no ha vist la pel·lícula Dogville de Lars von Trier. Per tant aquesta crítica està lliure de cap comparació amb el referent cinèfil. Sé que la història de la Virgínia (Bruna Cusí) no és ben bé la mateixa que la de la Grace (Nicole Kidman). De fet, ja ho va anunciar la mateixa directora de l’obra, Sílvia Munt, que l’obra de teatre era una adaptació (realitzada a quatre mans amb el dramaturg Pau Miró) del material que va rodar l’enfant terrible del cinema europeu. I el resultat final aconsegueix trasbalsar consciències. Tot i que m’aventuro a dir que l’impacte de la pel·lícula segur que fou molt més fort.

Bruna Cusí protagonitza ‘Dogville (un poble qualsevol)’ al Teatre Lliure. © Ros Ribas

El gran problema de Dogville. Un poble qualsevol (l’afegit afegeix universalitat al drama) està en el fet que la història en certa manera ja ens la coneixem. Una noia arriba a un poble fugint d’un home i el poble, empès per una mena de dinamitzador cultural que aprofita per posar a prova la bondat dels seus veïns, decideix amagar-la i protegir-la tot i la desconfiança inicial. En resum, una història de com un foraster arriba a un indret nou i és acceptat o no pels vilatans. El foraster és una figura recorrent en el teatre des de temps d’Ulisses i ha estat tractat des de tots els gèneres: drama, tragèdia, comèdia. En aquest cas, Munt i Miró, amb el beneplàcit de l’autor original, posen el focus en una jove espantada, però malcarada. Es presenta com un xicotet rebel, amb pantalons, samarreta de tirants i una caçadora de pell. Sobre ella planeja tota la desconfiança, però ella tampoc sap confiar en ningú. Per això el personatge de Max (David Verdaguer) és tan important doncs actua com a frontissa entre ambdues parts. Ja ho diu des d’un bon principi als seus conciutadans, poden veure l’arribada de la Virgínia com un experiment per posar a prova la seva bondat. Demana dues setmanes per veure com s’integra la nou vinguda i després decidir què fer amb ella.

L’estructura dramàtica de l’obra es basa doncs en la desconfiança. Aquesta és el motor que fa avançar l’acció dramàtica, primer la desconfiança és alta, després es relaxa, però un gir torna a fer-la créixer i llavors no té aturador. Però hi ha una sèrie d’esdeveniments que encara enfosqueixen més el panorama de la pobra Virgínia i l’enfonsen en una espiral de violència física i moral on la maldat dels habitants del poble actua com un jutge cec condemnatori. El problema és que hi ha certs desencadenats de l’odi del poble que realment o no són tan greus o són fàcilment explicables (la bufetada al nen i el robatori al pare del Max) i això resta credibilitat a la furibunda reacció dels vilatans.

L’escenografia de Max Glaenzel a ‘Dogville (un poble qualsevol)’ al Teatre Lliure. © Ros Ribas

Però aquest no és sols el principal problema. Manca una mica més de definició de certs personatges. La Virgínia és un personatge ben vestit, que evoluciona, però hom podria esperar una mica més d’ambigüitat, algun gest, alguna paraula, quelcom que posés en dubte la bondat del seu personatge. La gràcia de l’obra és determinar qui és realment bo i honest, però a mesura que avança la història la balança es decanta massa clarament per la Virgínia. Ella és la verdadera víctima i Sílvia Munt no vol que dubtem quan el poble actua contra ella. Però això és una opció de la directora absolutament plausible. Però el que falla estrepitosament és la definició d’altres personatges de fons que, tanmateix, per la implicació en la història que tenen, podrien ni existir. Cada un d’ells té com a mínim un monòleg a part on parlen de la història en passat. En alguns casos aquests monòlegs ens serveixen per descobrir detalls de cada personatge. En altres ens quedem a mitges. És el cas d’Albert (Lluís Marco), la funció dramàtica del qual és més aviat poètica, un home gran, amb problemes de visibilitat i que s’està quedant cec i que no deixa de parlar del passat mentre les cortines de casa resten tancades. Però el personatge no aporta cap acció dramàtica realment rellevant. Igual passa amb el Xavier (Albert Pérez), el metge i pare d’en Max, la Glòria (Anna Güell), la regent del bar o l’Anna (Alba Ribas), la noia jove. També trobem a faltar més detalls del Carlos (Andrés Herrera), tot i que sabem el just per entendre les seves accions, o de la Marta (Àurea Márquez), la reacció airada de la qual és exagerada. La història demanava un canvi de parer dels vilatans més gradual, no tan brusc. Mentrestant els personatges d’en Max i l’Ivan (Josep Julien) funcionen i estan ben dissenyats. De fet, la clau de tot plegat està en el Max, aquesta mena de líder a l’ombra que d’una manera innocent (o potser no tant) mou els fils del drama per acabar sent engolit per aquest. I sens dubte, Verdaguer hi posa la seva millor versió: tendre, un punt estúpid, covard, però per sobre de tot, egoista.

La proposta cinematogràfica va impressionar a tothom perquè tot estava rodada en un set absolutament nu, una nau on les cases del poble eren dibuixades amb guix. Aquí però el set no és conceptual, està muntat amb tots els detalls. Tot succeeix en un sol espai, aquest bar que serveix també com a centre cívic i lloc de reunions. I a la rebotiga, l’altell on dorm la nou vinguda. Però és clar que hi ha certs episodis de la història que mereixen més amplitud d’espai. Així doncs, si Lars von Trier va rodar una pel·lícula com si fos teatre, Sílvia Munt utilitza el cinema per trencar la quarta paret. Els moments gravats, però, corresponen a aquells paratges claus, dramàtics (l’hort, la fugida amb l’Andrés Herrera…). L’impacte visual d’aquesta manera és més contundent.

Em ve al cap la cita de Thomas Hobbes en la que deia que l’home era un llop per l’home. En aquest poble qualsevol, els lladrucs llunyans dels gossos ens fan veure que no calen llops. Un gos carronyer és més perillós.