L’èxit de Ramon Gener o la importància de ser Franc

S’han imprès cinc edicions de Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara Llibres), el llibre de Ramon Gener, el presentador d’Opera en Texans, aquell programa del que ja va sorprendre l’èxit de públic tractant la temàtica que tractava: l’òpera. Un gènere que despatxaríem dient que és minoritari.

S’han imprès cinc edicions de Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara Llibres), el llibre de Ramon Gener, el presentador d’Opera en Texans, aquell programa del que ja va sorprendre l’èxit de públic tractant la temàtica que tractava: l’òpera. Un gènere que despatxaríem dient que és minoritari. Aquest interès sobtat per la musica clàssica em va fer venir curiositat i vaig abordar la lectura del llibre buscant què hi havia darrera l’etiqueta d’escriptor mediàtic. I em va estranyar trobar-hi un home. No és habitual. Un home sincer i apassionat.

La importància de ser Frank

Wilde es un dels molts escriptors (Nabokov, Baudelaire, Goethe, Lorca, Rilke ) que Ramon Gener cita al llibre. Ho fa  per compartir les sensacions que en el mateix Gener iniciat provocava la desmesura de la música de Wagner: els atabalava. Però el que de veritat l’apropa a Wilde es allò sobre el que versava la cèlebre obra de l’esteta: La importància de ser Frank.

Haureu vist representar el sainet en algun teatre, o l’heu llegit, no n’haureu sentit a parlar. Com també haureu sentit dir que per fer un bon llibre no s’ha de parlar d’un mateix. Que les dèries de l’escriptor no s’han de veure, que s’ha d’atacar quelcom mes gran.  Per això els escriptors s’amaguen al recer de la ficció o de les idees. Com si l’autoconeixement no apuntés allò universal.  Però deixem-nos estar de sentències, la sinceritat no està de moda, no ho ha estat mai. Al 1895 Wilde parodiava la hipocresia social fent caure les dames rendides als peus d’un fulano que es feia dir Frank i que no era altra cosa que un farsant. L’enganyifa, com sol passar, es descobria i el tal Frank acabava entenent que a l’hora de tractar amb persones es de monumental importància “ser” franc.

Ramon Gener devia conèixer des d’un bon principi les bondats de la sinceritat i a l’hora de posar-se a escriure, fent cas omís del reparo intel·lectual, va decidir fer-ho sobre la seva experiència. Si Beethoven pogués escoltar-me es la vida de l’autor contada a través de les coses que l’entusiasmen. L’art, la literatura, la gent, el cinema, la superació personal, totes lligades amb el fil de la música. Les històries amb les que ens obsequia podrien fins i tot ser inventades i la substància del llibre continuaria sent genuïna. Convenç perquè comparteix amb el lector les seves raons de viure, demostrant que també en l’artifici literari l’important és ser franc.

Hi ha un altre valor que Gener tampoc passa per alt: els detalls. Es dels que creu que  només es necessiten detalls per posar-se a escriure. En això si que es mostra d’acord amb els mestres. I ho compleix devotament.  Els busca, els troba i els col·loca de forma profusa al llarg de tots els capítols. El cor de Chopin conservat en brandi, aquell Trovadore acabat en un gall, els coixins de les operes de Wagner… Ens conta anècdotes de músics cèlebres i s’esplaia amb Beethoven, pal de paller de l’escriptor i al quan rendeix homenatge des del títol.  I com que parlar amb veu  pròpia no es prou il·lustrat també omple el text de cites.

En definitiva, connectant frases i anècdotes d’altri amb la experiència pròpia va sargint el seu relat vital i ens ensenya totes les seves filies. Les curiositats fan vibrar la història i  amb les cites li dóna calat. Així fa labor aquest baríton singular, un músic que sobretot o transversalment es contador d’històries. Ho sabran els que hagin vist Opera en Texans i els oients de Versió RAC1, on col·labora.

Un altre element

Hi ha un altre element, el cinquè concretament, que fa que Si Beethoven pogués escoltar-me  funcioni. I és que a l’autor no li fa cap vergonya el mostrar-se apassionat.  És més comú sentir-se exposat davant les coses que tan ens agraden, com si fossin una debilitat. Ben al contrari, Ken Robinson (l’expert britànic expert en desenvolupament humà que pretén revolucionar sistemes educatius) les veu com la nostra fortalesa.

Robinson defensa que quan cultivem allò que ens estimula posem en marxa el talent i entrem en el nostre element. Aquell lloc on la intel·ligència que ens és pròpia s’expandeix  impulsada per la força creativa. Alguna cosa així com entrar en un estat on una potència bestial ens arrossega i ens fa brillar. Un criteri científic que té molt d’inspiració poètica. Aquest element imparable podria molt ben ser la passió, perquè qui pot negar que la passió es una força de la naturalesa? La cinquena.

La passió és el que ens fa viure intensament. El que tothom busca però al que tothom tem, d’aquí el pudor suposo. Les probabilitats de trobar-la no es redueixen a la fortuna del naixement, que deunidó, o a la moda del temps que et toca viure, que també. Aquesta  teoria que té com a focus l’individu i es centra en l’essència i els talents personals deixa una gran mesura de fortuna a  les nostres mans.

Ramon Gener l’ha aprofitada tota lliurant-se a tot allò que l’emociona i convertint-se en un home apassionat i sincer. A tothom agrada la gent que es regala i a tots aquells que encara no hem trobat la quintaessència un mica d’entusiasme ens va molt rebé.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació