Bladé i Desumvila, l’exiliat clarivident

30.05.2018

La publicació de les Memòries de l’exili mexicà (1942-1956), d’Artur Bladé i Desumvila, coincideix amb un  altre càstig de la vella i tràgica Espanya, una nova ració de presó i desterrament, de manera que el lector no s’enfronta només a un exercici d’arqueologia sentimental i pot rememorar els versos de Pere Quart: “…no em moriré d’enyorança/ ans d’enyorança viuré”. I l’enyorança és el gran tema del llibre, com ho és, de fet, del gruix de la literatura del gran escriptor ebrenc, que amb aquest nou llibre arriba al volum tretzè de la seva obra completa, publicada a Cossetània.

Artur Bladé i Desumvila

A L’exiliada. Dietari de l’exili, 1939-1940 (O.C. vol. 2), Bladé ens submergia magistralment –perquè parlem d’una obra mestra- en els primers mesos del microcosmos dels exiliats catalans a Montpeller, amb els Fabra, Pujols, Rovira i Virgili, Tarradellas, Pi-Sunyer o Bosch-Gimpera. Un nou exili començava el 1942, quan el president mexicà Lázaro Cárdenas obria les portes del seu país als apàtrides espanyols i catalans i els salvava del perill de morir en els camps d’extermini nazis. A bord del vaixell Nyassa, els catalans cantaven L’emigrant en passar, de nit, a les envistes de les llumetes de Barcelona: “L’enyorança dels catalans no és un tòpic”- escriu Bladé, ja a Mèxic, el 1954: “I molts s’enyoren sense que s’ho puguin explicar, perquè en el fons troben a mancar tot el que han perdut: un paisatge humà, els amics, les petites alegries (anar al cafè, pescar, parlar amb la gent, un berenar, etc…)”. I, en ocasió de la mort d’Artemi Aiguader, conseller d’interior amb Lluís Companys, recordava que sempre parlava del seu mal de llunyania, d’una “angúnia que no tenia res de metafísica, sinó que li sorgia de la consciència de tot allò de concret i amable que es disposava a perdre: la vista de les Rambles, les fàries, les converses, els ressopons, les hores d’amor serenes sota el cel de Catalunya”.

Són paraules d’un veritable epicuri que troba a faltar els petits plaers de la vida, els únics que veritablement ens són donats als infeliços mortals: les converses amicals, les passejades, “la vista del mar i fer la migdiada sota la figuera”. Una nostàlgia amb pinzellades del discret hedonisme català, perquè Mèxic li va negar totes aquestes satisfaccions: “Mèxic és l’anti-Catalunya”, escriu. A primera vista, resulta sorprenent el rebuig de  l’escriptor cap al país d’acollida, la seva incapacitat d’adaptació que li provoca una mena de malestar crònic i  el fa tan crític, fins i tot cruel. El seu fill, Artur Bladé i Font, home de ciència, culte i educat, que tant ha fet per la memòria de l’autor, va arribar al país quan tenia deu anys i va ser un nen mexicà, va anar a l’escola mexicana, es va casar amb una mexicana, té dues filles mexicanes i, quan parla castellà, el parla amb l’accent i la musicalitat de Mèxic. L’esposa de l’escriptor, Cinta Font, va ser una dona formidable que va viure la seva realització personal com a ginecòloga i va poder mantenir econòmicament la família. Aquesta és la qüestió: que Artur Bladé i Desumvila maltreballava en revistetes i feinetes i per al fill d’un pagès de Benissanet no tenir un ofici definit era una desgràcia que l’impedia d’arrelar a l’única terra on podia sobreviure sense cap limitació política, com ho van poder fer Pere Calders, Ferran de Pol, Agustí Bartra, Tísner, Bosch-Gimpera, Serra i Húnter, Joaquím Xirau, Josep Maria Poblet, Vicenç Riera Llorca o Joan Sales, tota la nostra fauna intel·lectual desterrada o transterrada que vagareja pel llibre de Bladé.

El passatge que segueix és del setembre de 1953 i resulta ben revelador. Es refereix al clima imprevisible de  Ciutat de Mèxic: “Preneu la gavardina perquè sembla que ha de ploure i no plou. Sortiu de cos gentil perquè no hi ha núvols i al cap d’un moment arriba el diluvi. És així com un s’acostuma a no tenir paraula i a no confiar en ningú, a menjar a deshora i a pensar que tant se val tot perquè no hi ha res que tingui sentit. Mèxic és l’anti- Catalunya”. És la protesta d’un esperit noucentista contra un lloc  d’extrems, abandonat al caos i al mal gust, un “país ideal per als desesperats, per als monomaníacs, per als anglesos –tipus Lawrence- cansats de la civilització”. Un país i una gent que, al capdavall, li recordaven massa Espanya, amb la seva incapacitat per a la ironia, la virtut suprema de la civilitat.

En efecte, l’agost de 1944, l’escriptor coincideix amb Indalecio Prieto en un acte político-cultural. Observa el dirigent socialista que es mou entre la gent, amb seguretat i parsimònia, amb la seva còrpora robusta que emana força física i política. “Els espanyols, sobretot els castellans, fan una impressió de solidesa política i de fermesa”, escriu. I tot seguit, deixa anar una afirmació d’una terrible clarividència: “Gent temible, sense ironia. Creuen i esperen amb bona o mala fe però creuen i esperen. Aquesta gent a les males ens guanyarà sempre. Les assemblees dels catalans al costat d’actes com el d’avui semblen reunions de gent que tenen molts diners al banc”. Irònica autoconsciència: des de Sòcrates a Nietzsche, la ironia implica un cert distanciament de la qüestió i, per tant, una disposició de la ment relacionada amb la contemplació abans que amb l’acció, amb l’escepticisme abans que amb la certesa. Si la gent sense ironia és temible, com diu Bladé, és perquè fa de cada idea un acte de fe, un dogma que cal defensar sempre i contra tothom, sense treva, sense un pas enrere, sense lloc per al dubte ni la transacció.

No hi ha res més allunyat del mític pactisme català i així s’expliquen moltes coses: gairebé tota la nostra història –i la seva- dels darrers tres segles. I en la mesura que hem parlat del Bladé noucentista, cal recordar que la ironia és una categoria estètica, i també ètica, essencial en Xènius, Carner o Guerau de Liost, sense oblidar la que gastaven certs modernistes com Rusiñol o Pèius. Bladé la identifica amb el món mediterrani, la defineix com “l’escuma de la Mediterrània, rissada sempre pels corrents”, uns corrents massa allunyats mentalment tant de l’Espanya castellana i mística com del Mèxic de la mordida i el charro.

Aquest llibre ha de contribuir a situar l’autor al lloc que encara li és negat: entre les veus més poderoses de la nostra prosa del segle XX i com el seu primer memorialista. Com sol recordar el seu fill, Bladé era un grafòman, un home que va sobreviure entre les paraules escrites en el seu exili terrenal i espiritual. Són les paraules d’un escriptor amb una vasta cultura francesa, que es va salvar del nihilisme amb les lectures de Voltaire i Gide, de Camus i Daudet, de Jules Romains i Anatole France, però sobretot de Montaigne i Stendhal. Del moralista va aprendre les virtuts de l’escepticisme que sempre l’acompanyà; del novel·lista, el secret d’una escriptura clara, sense retòrica, sense enfarfecs, d’acord amb la màxima que intentava seguir: escriure només de coses importants o belles, però fer-ho amb la major simplicitat possible, “comme si l’on prenait à tâche de les empêcher d’être remarquées”. Perquè, com havia dit Rovira i Virgili a Montpeller: “Qui pensa clar, escriu clar”.