L’exili de Déu segons Lluís Duch

1.01.2019

El passat 10 de novembre, a 82 anys, va morir a Montserrat el teòleg i antropòleg per la Universitat de Tubinga, Lluís Duch. Havia nascut el 1936 i era monjo benedictí des del 1961. Intel·lectual lúcid, i tan rigorós com creatiu, s’ha dit que era un pensador heterodox donant a entendre, al meu parer, que es tracta d’un pensador no adotzenat i tancat en els dogmes, ans al contrari: la seva ment oberta el va fer transitar pels camins de la tradició entesa com la comprensió des de diversos punts de vista, no només el catòlic, de l’origen des del qual i cap al qual ve i va l’existència humana.

El savi Lluís Duch | Foto: David Borrat

Immensament llegit i escriptor sense desmai de nombrosos assaigs, Lluís Duch va publicar prou en vida com perquè, llegint-lo, estudiant-lo, meditant-lo, ens puguem fer una idea d’un pensament que, des del logos i la seva preeminència en la mentalitat occidental, de seguida va incorporar el mite com a explicació poètica i transcendent de la realitat, així com el valor de l’imaginari col·lectiu amb els seus arquetips tan ben estudiats per Carl G. Jung des de la psicoanàlisi, i altres autors, filòsofs i antropòlegs com ell –Henry Corbin i Mircea Eliade entre d’altres-, que ho van fer des del camp de l’antropologia comparada i l’estudi de les religions.

És de Lluís Duch el concepte “logomítica”, una forma d’explorar la comprensió de la realitat des de la conjunció d’aquestes dues columnes, per usar una metàfora, així com seu és el concepte “emparaular”. I és que els humans ho som a través del llenguatge i del relat, de manera que tanta importància i significació té la raó a l’hora de dir-nos com la té el mite i les seves formes poètiques. Logos i mite que la religió relliga en una unitat superior o transcendent.

Les reflexions de Lluís Duch mai no es van quedar en l’àmbit de l’especulació sinó que el seu pensament, d’una fecunditat espectacular, havia de ser útil per a la vida, havia d’encarnar-se en la vida. I és així com va escriure sobre religió i comunicació, religió i política, religió i salut, va meditar sobre l’efímer i el permanent i, és clar, sobre la realitat de Déu, la seva idea i la seva imatge en un llibret que és una joia de molt preu espiritual: L’exili de Déu (Fragmenta).

L’absència de Déu, entès com una entitat no pas natural sinó cultural, és una evidència en el món occidental. La gosadia intel·lectual del benedictí Lluís Duch no va témer enfrontar-se a pensar en la figura d’un Déu que en els nostres dies seculars i dessacralitzats s’ha tornat un estrany, una figura aliena a la realitat, inexistent per a molts. Déu no interessa en una visió utilitària i econòmica de la vida, tant si és vist des del punt de vista capitalista com materialista. El Déu “oficial”, el de les esglésies sovint lligades a la política en les seves pitjors cares, també s’ha pogut tornar distant fins i tot per aquells que tenen ben viva al seu interior una ànima amb anhel de transcendència. D’aquí ve que hagin sorgit, explica Duch, les diverses formes de gnosi tan presents en el món actual. Lluís Duch s’enfronta amb valentia a la idea de l’exili de Déu en les nostres societats contemporànies ben conscient de l’egocentrisme, o la ingenuïtat, que suposa el fet de creure en Déu.

A L’exili de Déu, des del seu pensament antropològic, i, per tant, científic, però també cristià, Lluís Duch parla de la crisi de Déu, una crisi que s’ha accelerat des dels anys cinquanta del segle passat, és a dir, per a molts una crisi contemporània al nostre pensament i vivència del transcendent en una forma religiosa com la cristiana catòlica.

Sembla anar a contra corrent, als nostres dies, romandre relligat, és a dir, en religió, a un Déu que ens ha estat imprescindible redescobrir, fruit d’un anhel intern i poderós, no pas en la imatge que sovint n’ha ofert un cert clergat sinó a través del profund interrogant existencial que ens hi duu per la porta de l’ànima, és a dir, allò tan misteriós com real que en nosaltres intuïm que no mor. D’aquí ve el desig d’aproximació a aquesta realitat no moridora i, sobretot, com diu Lluís Duch, d’aproximació al “coneixement” directe de Déu al món, de la seva presència que es troba no pas en una entelèquia sinó “en la praxi quotidiana de la misericòrdia que és, en realitat, el coneixement de Déu a través del reconeixement del proïsme.” Així podem entendre que Déu és l’Altre sagrat en nosaltres i ignorar-lo seria com ignorar-nos a nosaltres mateixos en la nostra qualitat d’humans: la dignitat humana, que és sagrada, com l’exili de Déu seria l’exili de la nostra naturalesa espiritual, transcendent.

Nota de l’editor

Núvol ha publicat pòstumanent una entrevista a Lluís Duch, de Roser Cabacés i Joan Bramona. Si sou subscriptors del digital de cultura, la podeu llegir també en format ebook, o dins la col·lecció de plecs que enviem als presos polítics. El dia 9 de gener a les 19h l’Ateneu Barcelonès acull un homenatge a Lluís Duch. Us hi podeu inscriure aquí.