L’eterna Júlia Peraire

16.11.2017

Aquest agost, l’editorial Columna ha publicat La mirada de la sargantana, el debut literari de Roger Bastida. Es tracta d’una novel·la que recrea la relació de Júlia Peraire, una jove “d’ulls foscos i mirada penetrant”, que venia loteria a la Plaça Catalunya, i Ramon Casas, “el pintor més sol·licitat de tot el país”.

Imatge de la coberta de La mirada de la sargantana

La reconstrucció de la història d’amor d’aquests dos personatges reals és només l’excusa per fer renéixer una època, la Barcelona modernista de principis del segle XX, i donar veu a les inquietuds i vivències d’una societat on les diferències de classe conformaven dos mons ben delimitats. “Per més barrets que es posés, mai arribaria a tenir aquelles maneres”.

Roger Bastida ens proposa un viatge per les vides de la família de Ramon Casas ―la mare, l’Elisa Carbó, i les germanes del pintor―, i també per la família de Júlia Peraire; i, alhora, ens transporta a l’efervescència del modernisme al nostre país, amb tot un seguit de personatges secundaris de primer ordre: Utrillo, Russiñol, Clarasó, Raimon Casellas, Joan Maragall; també Charles Deering i el Palau de Mar i Cel; i, sense adonar-nos-en, ens immergim dins el món de l’art i de l’artista. També, hi apareixen Josep Maria Sert, Àngel Guimerà, i molts altres.

A Júlia Peraire sempre ens hi solem referir com a la musa, l’amant, la dona de Ramon Casas; i Bastida, en aquesta obra, ens fa canviar de perspectiva, la situa a ella com a protagonista. És estimulant fer un canvi d’enfocament, i en comptes de mirar-nos Júlia Peraire com la musa de Casas, podem percebre Casas com el pintor que va eternitzar Júlia Peraire. En La mirada de la sargantana coneixerem qui va ser la dona immortalitzada en centenars de dibuixos, cartells i olis de Casas; veurem com la Júlia, una noia de divuit anys d’una família humil, entra al cercle de la burgesia barcelonina, i ha de conviure amb el rebuig de la família Casas i de tota l’alta societat barcelonina. “A estones es veia com l’ombra d’una senyora de les que vivien a les torres de Sant Gervasi. […] Tenia temps lliure. […] Havia ensinistrat el seu paladar a còpia de tastar patés i xampany, però seguia preferint la cansalada i l’anís”. L’autor ha sabut organitzar el material històric de manera que la part real i la part novel·lada s’entrelliguen i acaben quallant a la perfecció.

Potser un dels aspectes que confereix un caràcter més genuí a aquesta obra és la veu que explica la història, una veu carregada d’estima per l’art; Bastida modula amb encert els canvis de narrador; en certs moments, opta per una veu omniscient, que atorga distanciament i rigor al relat, ens conta fets verídics; altres, per una veu tenyida de subjectivisme donant veu als personatges i fent-nos partícips del que senten.

En síntesi, l’obra de Bastida està conjuminada amb un estil àgil i ric a la vegada; està plena de matisos, descripcions acurades ―de quadres, vestimentes, situacions…―, i impregnada d’un lèxic precís i poètic. “Pinzellades del tot perceptibles, agressives, àcides, brillants com llampecs, com si aquells traços esperessin que, tota una eternitat després de la seva execució, algú arribés a endevinar les passions de l’artista i la seva model”.

L’autor combina amb elegància el rigor i la passió. Rigor pels detalls i la recreació històrica, i passió per l’art i el modernisme. “El soroll aspre de la tela rebent els pèls del pinzell; la molsuda humitat de l’oli…”.

Delitem-nos amb La mirada de la sargantana, deixem-nos endur per uns personatges que van existir, impregnem-nos de flaires ”una certa olor a Mitsouko”; sentim-nos part d’un època, d’un món i contaminar-nos de la passió de Bastida per l’art, el modernisme i la pintura; esdevinguem artistes per una estona i perpetrem l’eternitat d’una jove que venia loteria i va condicionar la vida de Ramon Casas.

Qui hauria estat Ramon Casas sense Júlia Peraire?

Ras i curt, rigor i passió, així és l’òpera prima de Roger Bastida.

A l’espera de la pròxima immersió literària d’aquest jove de l’Hospitalet de Llobregat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. M’ha encantat el llibre, utilitza moltes referències d’obres de l’època i fa que t’endinsis a la història per la gran quantitat de detalls. Ho recomano!

  2. He començat el llibre fa poquet. Però haig de dir, en qualitat d’Historiadora de l’Art, que recomano ferventment aquesta novel·la perquè, no només l’autor escriu amb un virtuosisme magistral, sino que a més retrata un ambient artístic i social que va més enllà d’un relat d’amor. El detallisme minuciós que caracteritza l’estil de Bastida, afavoreix la recreació d’una atmosfera embriagadora, que ens trasllada sense esforços a una història molt digne de ser representada, que ens pot ajudar a tenir una altra visió de l’univers Casas.

  3. Coincideixo totalment amb tu, Muntsa.

    La Mirada De La Sargantana desprén passió. Hi han autors que et cauen bé, i sens dubte Roger Bastida ha sapigut arribar al cor dels lectors.
    M’agradaria compartir que el seu estil m’ha recordat moltíssim al de Rodereda, però amb un caire optimista. Bastida no és gris, és una infinitat de colors.

    Si ens llegeixes, Roger, permet-me dir-te que crec que més d’un català espera la teva segona novel·la, dona gust llegir-te!