Roberto Olivan guanya el premi Ciutat de Barcelona amb A Place to Bury Strangers

21.01.2013

Roberto Olivan presenta A Place to Bury Strangers al Mercat de les Flors fins el 27 de gener. Es tracta d’una coproducció entre el Mercat i la companyia associada Roberto Olivan / Enclave Arts del Moviment.

 

A Place to Bury Strangers, al Mercat de les Flors

A Place to Bury Strangers és l’última creació del coreògraf tortosí, responsable del Taller Internacional de Dansa Contemporània de Deltebre i exballarí i creador tant per a la Rosas Dances Company, que dirigeix la prestigiosa Anne Teresa de Keersmaeker, com per a P.A.R.T.S. (Performing Arts Research and Training Studios) de Brussel·les.

Més de 40 països ha visitat aquest ballarí, segons explica, des que de ben jove va decidir passar per l’Institut del Teatre per rebre la seva més primerenca formació en dansa. Ara, retornat a la terra que el va veure néixer, i coinciditn amb l’estrena del seu nou espectacle al Mercat de les Flors, ha volgut reflexionar sobre el fet de ballar. Per descobrir, és clar, que només en les rareses de les coses poc quotidianes és on es pot encabir aquella professió. Desenganyem-nos! Ni és usual, ni menys encara un futur assegurat, aquell ímpetu que el féu arrencar-se de les arrels per construir-se un imaginari, on el moviment ha dotat de sentit una profitosa carrera internacional.

Roberto Olivan

La peça presentada actua com a metàfora: amb dramatúrgia de Roberto Magro, és un relat dels infinitesimals instants en què la dansa i el circ poden omplir de sentit les raons per seguir ballant. Un munt d’arguments de potència escènica (que exigeix d’un bon fons físic), complexos moviments de conjunt (amb execucions d’acrosport), delicats equilibris plens de simpatia (per a la memòria l’acrobàcia sobre la catifa), harmonioses figures (per exemple amb el gran cèrcol de metall) i una multiplicitat de moments coreogràfics, en seqüència, amb la predisposició de trencar tòpics: dansa i circ, arts del moviment, poden anar més enllà, fins a diluir-se. Paradoxa la de l’art contemporani, que mentre assegura les tècniques clàssiques, distorsiona els límits sobre els quals construir el relat. Per això el viatge (en sentit real i metafòric) marxar de casa i transitar mons desconeguts és quasi un imprescindible per al ballarí: amalgama de tradicions diverses que es justifiquen per si soles en l’instant mateix en què balla a l’escenari. Per a l’ocasió, disposat el públic a quatre bandes, per millor gaudir de la proximitat, aquests compromesos ballarins del circ: Spela Vodeb, Sol Vázquez, Felipe Salazar, Roberto Olivan i Matías Marré. I tot plegat en un context musical que aporta una gran profunditat emocional, composició en directe del belga Laurent Delforge.

És només perquè som projecció de futur, que podem transitar aquest present ple d’incerteses: somnis, desitjos, esperances… Barrejats amb la duresa que suposa saber-nos abandonats al lliure atzar d’un temps que ens fuig, mentre ens ofeguem en les paraules que no sabem dir (a la manera com s’amplifiquen els sorolls en una de les escenes de la peça). Ballar-lo, dansar-lo ben podria ser una resposta suficient per a algú que ha fet d’aquell art el seu sentit de vida. Contemplar-lo és reafirmar, cadascú en moviment amb si mateix des del petit espai de cada dia, l’estranyesa de seguir vivint.

 

 

Etiquetes: