L’estrany poder dels Amics de les Arts

18.03.2018

Fa un any que Els Amics de les Arts estan de gira presentant el seu últim treball ―Un estrany poder, Sony Music, 2017―, Premi Enderrock 2018 de la crítica al millor artista de l’any. Ahir a la nit, per primera vegada, el quartet va actuar a Cardona i va fer-ho en un espai de luxe, el novíssim Auditori Valentí Fuster, l’antic cinema El Modern, dins la programació cultural de Batecs culturals.

Els Amics de les Arts a l’Auditori Valentí Fuster de Cardona | Foto de Jaume Barberà

L’auditori que du el nom del reconegut cardiòleg Valentí Fuster, fill adoptiu de Cardona, esdevé un important equipament cultural que es posa en marxa a la Catalunya central. Des de fora ens pot enganyar, no diries mai què t’hi espera a dins… Les còmodes butaques de color vermellós estaven plenes de gom a gom: cardonins, alguns solsonins i altra gent vinguda d’arreu; nens a primera fila i gent de totes les edats esperaven l’espectacle més destacat que ha ofert l’auditori, encara pendent d’inaugurar.

En conjunt, un escenari idoni per gaudir del concert de Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqué, amb la col·laboració de Ramon Aragall i Pol Cruells. Van començar amb Monsieur Cousteau, seguint amb L’home que dobla Bruce Willis ―d’Espècies per catalogar, 2012―. Més tard va venir l’aclamada Louisiana o els camps de coto. Tampoc van faltar-hi Les meves ex i tu, L’home que treballa fent de gos, amb una versió més electrònica, 4-3-3, i el Ja no ens passa. Del nou disc van sonar entre altres Les coses, la música de l’espot de l’onze de setembre passat, que ens recorda la mítica Jean-LucBed & Breakfast, 2009―, que van interpretar, juntament amb els càntics del públic; també, l’animat El seu gran hit, una parodia de les crítiques rebudes i Suïssa, una cançó que parla de les relacions de parella, un tema clàssic del grup, però que sembla que encaixi amb el moment polític que vivim, jo vull ser Suïssa, país neutral…

Entre cançó i cançó, els seus comentaris, aquells polsims de complicitat que engresquen al públic. I va arribar el moment d’El vent tallant, del nou disc; la versió lliure del poema de Franz Kafka El desig d’esdevenir un indi; per mi la millor, la simbiosi entre música i lletra t’arrossegaven cap a un univers més intimista:

“Tan de bo pogués ser un indi! Al galop del meu cavall, el vent tallant. Estremint-me constantment, a batzegades. Sota meu, la terra tota tremolant. I deixar anar els esperons, que ja no hi eren. I llençar les regnes perquè no n’hi havia pas. I llavors veure la terra, com si fos un camp segat gegant. Ja sense el coll ni el cap del cavall”.

Un dels moments més especials del concert va ser quan el grup va demanar a dues noies, la Mònica i la Mercè, la directora de l’auditori i la responsable de la programació cultural, que s’acostessin a l’escenari i al peu de l’escala els hi van interpretar Déjà-vu ―Castafiore Cabaret, 2008―.

En resum, ens vam trobar uns Amics de les Arts renovats, més electrònics, que flirtejaven amb els silencis per emfatitzar el ritme; Tony Doogan, el productor escocès, els ha conduït cap a una aposta sonora molt més electrònica, però sense perdre l’essència del grup; continuen amb el seu optimisme i bon humor, les picades d’ullet cinematogràfiques, literàries…; i la seva peculiar combinació de veus, tot jugant a repartir-se les frases; amb cançons que combinen situacions d’allò més quotidianes amb històries d’allò més surrealistes, la temàtica ha anat evolucionant juntament amb el moment vital dels membres del grup.

Ras i curt, ahir a Cardona vam galopar amb les noves sonoritats electròniques dels Amics de les Arts.

Sí, l’estrany poder del Amics de les Arts és va fer present a l’auditori…