L’espectadora del teu costat

18.05.2018

La Mercè i la Maria Dolors són dues amigues d’Igualada, i amb la colla del club de lectura de la biblioteca de vegades s’animen i organitzen sortides teatrals a Barcelona. Els seus marits, el Josep i el Ramon, s’avorreixen molt al teatre, i elles prefereixen inspeccionar la cartellera de La Vanguardia amb fruïció per descobrir algun espectacle de la capital que valgui la pena. Si la noia dels cabells curts i els ulls grans en parla al telenotícies, segurament hi aniran. La temporada passada van veure Bodas de sangre a la Biblioteca de Catalunya (la Clara Segura treballa molt bé, i veure aquell cavall negre en directe impressiona), i aquesta hi han tornat per veure L’hostalera (molt bons, els macarrons). Al TNC també els agrada força anar-hi, sobretot si és a la Sala Gran, però sempre compren entrades a les primeres files perquè a partir de mitja platea ja no se sent què diuen els actors. La senyora Florentina i el seu amor Homer els va encantar (la nena del Merlí estava estupenda), i aquest any encara riuen quan recorden com la Mercè les va entabanar per anar a veure una obra molt estranya d’una autora anglesa, on hi treballava el Pere Arquillué. Quan queden per berenar, l’Anna Maria imita molt bé la reacció de la Carme quan l’Arquillué va ensenyar el cul i es va tocar la titola. I totes riuen molt.

L’Eduard i la Francesca són de Barcelona, i la sala que més freqüenten és el Teatre Lliure. Ja no és el que era, és clar, quan baixar a Gràcia tenia quelcom de ritual i xalaven de valent amb la Lizaran, l’Homar, la Colomer i tota la colla, però saben que el Lliure sempre és garantia de qualitat. A l’època de l’Àlex Rigola van descobrir (i de vegades odiar) directors alemanys com el Thomas Ostermeier o el Frank Castorf (amb uns actors que cridaven molt), i amb el Lluís Pasqual els va agradar molt conèixer nous talents com el Pol López, la Laura Aubert o el David Verdaguer, que ara es fan tips de treballar. La parella encara compra El País –això sí, només els caps de setmana– i recorda amb afecte Pasqual Maragall, sense cap mena de dubte el millor alcalde que ha tingut mai Barcelona. Pujar a Montjuïc ja els fa més mandra, sobretot perquè han d’agafar el cotxe, però hi van una hora abans i així poden aparcar a la Plaça Margarida Xirgu i fer un berenar-sopar al bar. Hi van amb temps, perquè ja saben que al bar del Lliure, estigui ple o estigui buit, els cambrers són molt lents. Aquesta temporada els ha agradat molt El metge de Lampedusa (la Francesca és pediatra i es va sentir molt interpel·lada) i l’espectacle amb els nens i les nenes de la Kompanyia Lliure, aquella que passava en un piset vintage, on tots dos van coincidir en què tant ells com elles estaven molt bé.

L’Alberto i el Pol són més de dansa. Cada any es compren l’abonament del Mercat de les Flors, que és un lloc que els fa sentir bé. A part de la qualitat dels espectacles en si, que quasi sempre els encanten, troben que des de les taquilleres fins als acomodadors, passant per la cap de sala, al Mercat tothom és molt simpàtic. Si poden, abans fan una birra i unes croquetes a la terrassa del bar (tot i que ho troben força car) i mentre es caragolen els cigarrets parlen de sèries i de l’última que n’ha fet l’Àlex, que ha abandonat de cop el poliamor i el veganisme. Aquest any els ha agradat molt Dancing with frogs, de la Sol Picó (són molt fans del ballarí asiàtic, que fa un temps que veuen a tot arreu) i han flipat amb Èpica, que l’Alberto va definir, molt encertadament, com “una rave, però amb bona música i sense drogues”. De vegades també van a la Sala Hiroshima, el teatre més queer de Barcelona, on han passat bons moments i s’han enfadat a parts iguals. De tot el que hi han vist el que més recorden són les peces de la Celeste González (ballet clàssic i porno gai, genial) i el suís Daniel Hellmann, que va fer un massatge al Pol a la tenda de campanya que va muntar al bar. Bar que era una cucada, d’altra banda, i que esperen amb candeletes que es torni a obrir.  A l’Antic Teatre també hi van bastant, sobretot al bar, una de les millors terrasses de Barcelona. Van flipar amb l’obra aquella de les guitarres elèctriques, i aquell mateix dia va coincidir que feien un col·loqui postfunció molt particular, on hi havia unes regles del joc que ningú no respectava massa. Però els va molar la idea.

El Miquel i l’Imma ho veuen tot. Te’ls pots trobar sovint a la “nova Beckett” (per ells la de Gràcia serà sempre l’autèntica), que tot i que els agrada molt troben que està un mica lluny. El bar és meravellós, això sí. També van a l’Atrium, al Tantarantanta o a La Seca, i cada any es compren els abonaments del Lliure, el TNC i el Liceu. La Laura i el Javi van poc al teatre, i quan hi van es guien per les opinions dels espectadors a una pàgina de descomptes en els preus de les entrades o pels comentaris del Twitter. Tant poden anar al Club Capitol, al Poliorama o a La Villarroel, i a la Laura li fa molta il·lusió quan veu els actors després de la funció. “No ho sé, em fa gràcia esperar-los a la porta del teatre”, diu. Encara que només sigui per dir-los “Felicitats, ho heu fet molt bé”.  I després torna a casa com més contenta.