L’espai nou

28.11.2016

Peter Brook ha tornat al Temporada Alta amb una versió de butxaca del Mahabharata. El Teatre Municipal de Girona ha acollit els passats 25 i 26 de novembre una dosi concentrada i potent de teatre essencial, en un espectacle que clama al cel i té regust de comiat.

'Battlefield', de Peter Brook, es va poder veure al Temporada Alta

‘Battlefield’, de Peter Brook, es va poder veure al Temporada Alta

1. Quan el 1987 Peter Brook i la seva troupe van presentar la versió del Mahabharata prop d’Avinyó, els espectadors van passar astorats i a la intempèrie més de nou hores, a l’ombra d’una pedrera i a la vora d’un llac artificial. En aquell racó del món el temps es va esquinçar per fer veure i sentir el gran poema èpic de la cultura hindú, que explica la lluita aferrissada entre els Pandavas i els Kauravas, dos clans de la mateixa família. Llum, foc, destrucció i molta contemplació i llampecs de saviesa oriental, en un text que és la llavor i la caixa de pandora d’on surten tantes narracions posteriors. Brook perfilava des dels anys seixanta un espai buit que havia de donar lloc a un teatre ple de la “relació isabelina” del joc de contraris, en una escena sintètica i depurada que confiava en la reducció dels elements i la contenció de les interpretacions per tal de fer destacar i brillar el fet important. I una cosa no treia l’altra: la sublimació i la minimització de recursos i llenguatges es podien desplegar en un espectacle maratonià. Ara a Girona hem vist una versió portàtil i parcial de l’espectacle: setanta minuts i cap a casa.

2. Marie-Hélène Estienne és la codirectora del muntatge, tal com en els darrers quaranta anys ha vingut exercint de lloctinent del vell mestre. En la primera versió del Mahabharata ja havia fet treball de camp a l’Índia, un recull d’impressions que serviria a Jean-Claude Carrière per bastir el text del muntatge monumental (quina feinada). Darrerament, Estienne ha estat l’encarregada d’altres adaptacions i traduccions dirigides per Brook que han passat pel festival gironí, com ara el conte de Can Themba El vestit o la sàtira antiapartheid Sizwe Banzi és mort. Amb la visió global de la programació de les Bouffes du Nord i l’esperit multicultural i globetrotter del CIRT, el grup de recerca que s’establí a París des de la dècada de 1970, els de Brook han voltat el món i han tornat al seu Born particular, que és precisament el poema-riu indi.

 

Un espai buit i pocs elements a 'Battlefield'

Un espai buit i pocs elements a ‘Battlefield’

3. Quan al recull d’assajos The Shifting Point Brook parla del Dharma, aquesta força que per als hindús engloba totes les possibilitats i que és el motor que fa vibrar-ho tot, proposa una definició que seria molt adequada per al seu propi teatre, o sigui per a l’art escènic tal com l’ha postulat, practicat i renovat en les darreres dècades. El Dharma, per a Brook, és impossible d’explicar amb abstraccions, ni tan sols amb paraules, i aquest fenomen intraduïble és a la vegada la “celebració de les possibilitats més refinades de cada element” i l’acte d'”extreure l’essència de cada detall”. Així mateix, a Battlefield és la tria essencial d’elements que serveix per configurar i oferir un espai que sembla a la vegada novíssim i de sempre, d’enlloc i de tot arreu. Original d'”origen” i del tot introbable en cap altre lloc, i doncs una veritable troballa. L’escenografia i el vestuari es limiten a dos puffs, dues capes de colors llampants, un paviment color de terra, un parell de canyes i una bufanda. Amb aquestes coses els actors en tenen prou per presentar-nos un cuc o una balança, un rei o un ancià malalt, l’esdeveniment de la mort o de la majestuositat. La il·luminació és també impactant i preciosa, en el contrast que la foscor retalla quan es tanca i salva un personatge, com en un primer pla, o en les flamerades d’un incendi brutal des d’un dels flancs. Les interpretacions són sorprenents en un primer moment, semblen dubitatives i corpreses, i es van fent més i més harmonioses i equilibrades en paral·lel al que l’argument mostra i demana, sempre des d’una contenció que permet passatges de gran gravetat, diàlegs a les altures o fuetades d’humor que són com gags. En uns i altres registres destaquen tots i cadascun dels intèrprets, i més especialment l’equilibrat Jared McNeill (Yudhishthira), l’elegant Carole Karemera o el sorprenent Ery Nzaramba, tot un llenç en blanc on esquitxar un vast catàleg de recursos actorals. La música senzilla i en directe del djembé de Toshi Tsuchitori (el timbaler del Brook) no només marca el ritme, els accents i les transicions de tot plegat, sinó que és també la porta d’accés a aquest temps clos i singular en què ens mantindrem al llarg del muntatge. A la manera del Hyoshigi en el Kabuki japonès, és un teló sonor que s’obre i ens diu: passeu, passeu…

4. Potser un dels “peròs” d’aquest espectacle és el lloc on s’ha vist, el Teatre Municipal de Girona: perquè segons l’ocasió la majestuositat del teatre a la italiana pot jugar en contra del que passa i provocar amb la seva organització en arcs i proscenis, llotges i entarimats, amb la seva decoració tradicional i recarregada, un efecte com de vitrina sobre l’escenari. Encapsulant cada escena, allunyant-la i convertint-la en una joia distant. I no és això el que demanava aquest camp de batalla teatral, que vol i demana arribar nu i fresc, directe i punyent als ulls i al cor del públic.

5. L’acció es desplega en un fil argumental central del qual plouen i es desenrotllen faules, contes i paràboles secundàries. Sobre el valor de l’encadenat del temps, el destí i la mort, o sobre la fe, la valentia i la compassió. Tot comença a la fi d’una batalla apoteòsica que deixa milions de cadàvers. Els vencedors també estan perplexes i fets pols davant del panorama apocalíptic, i de l’evidència que tanta mort no ofereix cap glòria als futurs reis, doncs un regnat que comença així sobre la misèria i la fatalitat és per força turbulent i dèbil. El governant no pot fer més que deambular i refugiar-se en les ensenyances que va trobant en el seu peripatetisme, fins a la lliço final que seria la de l’escolta humil i silenciosa del batec del món (aquest és “The End”: poètic i a l’altura de la resta de l’espectacle). Sembla que Brook volia extreure del Mahabharata una lliçó per als contemporanis, i el desastre de l’apocalipsi descrit li va semblar que podria emmirallar-se en la catàstrofe siriana i en el drama dels refugiats que aquesta ha provocat. No és gens segur que la part dels governants capficats amb dilemes i remordiments trobi cap correspondència en la nostra actualitat de cínics pragmàtics i post-polítics post-veritat. El que cal assenyalar és l’ambient funerari, tèrbol i fatal que anava avançant cap a nosaltres com una taca d’ombra o un vel negre. Aquestes paraules del Mahabharata, el poema que diuen que conté el món sencer, representen també un comiat?

És Battlefield el Blackstar o el You want it darker de Peter Brook?

Una imatge del muntatge 'Battlefield', de Peter Brook, que es va poder veure al Temporada Alta

Una imatge del muntatge ‘Battlefield’, de Peter Brook, que es va poder veure al Temporada Alta