L’escriptura prodigiosa

16.01.2014

El sacseig emocional que provoca L’altra no el treu res ni ningú. La darrera novel·la de la Marta Rojals és un remolí que agafa embranzida i no s’atura fins al final. L’escriptora torna a les llibreries amb una història contundent, que despulla la fragilitat humana mitjançant un calidoscopi de relacions farcides d’esquerdes.

 

@ Pere Virgili

 

Ha passat molt temps des dels entrebancs pocatraces de l’Èlia de Cal Pedró. Lluny de l’arquitecta explosiva i divertida que va fer de motor a Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2010), la protagonista de la segona novel·la de Rojals destil·la dolor, incomprensió i molta manca d’afecte. L’Anna frega la quarantena arrossegant una relació enverinada, que trontolla entre la necessitat de tenir en Manel al seu costat i la ràbia sostinguda que ell li desperta. Dissenyadora sense vocació, extremadament críptica i poc amant de les converses, la seva existència s’ha habituat als sotracs convulsius que la vida li va deixant anar i que la fereixen en silenci. En un món que no l’entén, l’Anna toparà amb en Teo, un jove igual d’estrany en l’univers convencional, que li servirà d’impuls per treure el cap de sota l’aigua i respirar.

L’ombra dels canvis transcendentals plana damunt d’uns personatges orgullosos, covards i amb una certa tendència infantil que els impedeix dir la veritat. L’impacte de la crisi econòmica i l’empremta d’un passat tèrbol els perseguiran sense treva, en una novel·la que accentua la presència del sexe i es nodreix dels secrets entre amics i amants.

Rojals aparca el caos humorístic del seu debut i construeix una història més seriosa, però sense perdre la potència literària que autentifica la seva escriptura. La introspecció d’una protagonista turmentada pren les regnes de L’altra, i juga amb la sensació d’aïllament, mitjançant diàlegs i experiències que retrunyen dins la seva ment. Però la profunditat de l’argument no exclou l’agilitat narrativa. El text llisca sense obstacles gràcies a un estil gens encarcarat, que salta de frase en frase com qui no vol la cosa i, alhora, lliga els fragments d’una novel·la sense buits ni forats.

En aquesta ocasió, Rojals s’apropia d’un deix lingüístic gironí menys accentuat que el dialecte ebrenc de la seva primera obra. Tot plegat, sense deixar enrere la proximitat del text. Les entranyes del dia a dia s’exposen amb una veu narrativa tan propera que espanta, però que no requereix diccionaris. Una vegada més, Rojals fa malabarismes amb les paraules i demostra que l’escriptura més prodigiosa és aquella que sembla fàcil d’elaborar tot i que, en realitat, no ho és gens.