L’escombra del sistema

L’escombra del sistema és la primera novel·la de David Foster Wallace que es tradueix al català (Edicions El Periscopi). És l’última novel·la de Wallace que es tradueix al castellà (Pálido Fuego). És l’obra que trenca amb la seva generació. És la tesis doctoral de Wallace. És un monument al pensament de Wittgenstein. És un cop de puny sobre la taula.

Els crítics tendeixen a encabir L’escombra del sistema en el context del minimalisme carverià, per tal de destacar la manera com Wallace reacciona i trenca amb els esquemes benpensants de l’acadèmia. Se’l contraposa al company de generació que ell més odiava: Breat Easton Ellis. Se’l adscriu a la línia de literatura que va del Nabokov de Foc Pàl·lid a Pynchon.

És innegable que en aquesta novel·la Wallace descriu un inconcebible univers de ressonàncies pynchonianes, atès que tant la trama de conspiracions paranoides, com el nom dels personatges, evoquen obres com La subasta del lote 49 o El arco iris de gravedad. Tanmateix, amb això no diem res que singularitzi L’escombra del sistema. Sí, desmesurada, inversemblant, intel·ligent i paròdica, però sobretot verbal.

Les històries creuades que conformen la novel·la tenen com a rerefons el llenguatge. No per casualitat l’esdeveniment que desencadena l’acció és la desaparició de Leonore Beadsman, una wittgensteiniana de més de noranta anys, a la qual s’acusa d’haver robat la formula secreta d’un menjar per a nens que incloïa extracte de glàndula pineal (la improbable glàndula que, segons Descartes, connectava el cos amb l’ànima).

Per Wallace, com per Wittgenstein, hi ha una relació bidireccional entre el parlar i el viure d’una determinada manera: la representació del món està sempre mediatitzada pel llenguatge. És el medi en què habitem.

Per això la realitat que presenta Wallace mai és l’instant nu del qual parlava William Burroughs a la introducció de Naked lunch: lluny d’una literatura de l’experiència, com ho podria ser la de Hemingway, Wallace es preocupa per la manera com els individus es representen el món, ja que això determina la manera com el viuen.

Que la novel·la busca explorar la relació entre el llenguatge i el món se’ns insinua des del mateix títol, ja que «l’escombra del sistema» fa referència a l’expressió que fa servir Wittgenstein a les Investigacions filosòfiques per explicar que el significat d’una paraula no és altre cosa que la seva funció.

Què és més important en una escombra, el mànec o el raspall? La resposta dependrà de si la volem per escombrar o per trencar finestres. Amb això Wittgenstein vol mostrar que el llenguatge no només serveix per comunicar significats preestablerts: el llenguatge és una activitat, amb el llenguatge es fan coses.

I, efectivament, els personatges de L’escombra del sistema realitzen accions amb les paraules: són l’instrument amb el qual incideixen en la realitat. Jay, psicoanalista, és capaç de modelar les conductes de Rick i Leonore; Wang Lang Dang canvia de registre lingüístic quan vol canviar de personalitat; Rick Vigorous atenua la seva disfunció sexual tramant narracions perverses, monstruoses i exagerades; una cacatua adquireix el do de la parla i es converteix en una estrella televisiva; Mindy Metalman ha estat reduïda a la seva pròpia veu, etc., etc.

L’escombra del sistema es singularitza pel llenguatge des de la mateixa  construcció formal: es basa en la superposició de perspectives, això és, hi ha diversos narradors que expliquen històries des de la seva visió (lingüística) del món. Ja sigui a partir de la reproducció de documents físics —com el diari de Rick o els informes de Jay— o de presentar la història deformada per les preocupacions existencials de cada narrador, Wallace arma excèntric laberint narratiu.

Tanmateix, si bé el llenguatge és el centre de gravetat de la novel·la, trobem en aquesta opera prima una sèrie d’elements que conformaran l’estètica de Wallace: diàlegs hilarants on no se’ns diu qui parla, la vida emocional dels protagonistes com una qüestió d’examen públic, el problema del solipsisme, l’addicció (a les històries, al menjar, al psicoanàlisi), monòlegs claustrofòbics o la hiperconciencia dels personatges.

Podríem considerar L’escombra del sistema com la contrafigura d’El rey pálido, la seva novel·la pòstuma: David Foster Wallace dóna voltes sobre les mateixes preocupacions i les articula de noves formes, de la mateixa manera com Charles Chaplin recuperava una i altra vegada els mateixos gags fins a portar-los a la perfecció estètica, fins que el moviment era insuperable.

El problema de David Foster Wallace va ser, possiblement, la magistralitat amb què va fer la seva primera incursió en la novel·la. El següent pas va ser una arquitectura mastodòntica, La broma infinita, on va poder-se superar i crear una obra que necessàriament formarà part dels cànons futurs. Fer un pas més, provar de redoblar la força de la seva nova novel·la, el va acabar matant.