Les ‘voltes’ com a metàfora

5.12.2018

Una festa per a filòlegs i amants de la riquesa lingüística, la lectura d’aquesta darrera novel·la de Maria Vilanova i Vila-Abadal. Perquè l’acció d’Anaïs sota les voltes s’esdevé a Ciutadella de Menorca i és sota Ses Voltes i els paisatges i pobles menorquins que sentim rallar els seus personatges, cadascun en el seu català matern. El text traspua sensibilitat lingüística i estimació pregona per la terra menorquina i la seva gent. Només per això diria que la novel·la val molt la pena. Però el text abelleix per moltes altres raons.

Ses Voltes

Escrita en primera persona per la seva protagonista principal, la Jana, que en el moment en què s’ubica l’acció (darrers mesos del 2005) té vint-i-nou anys, ens relata, en format de diari, les vivències d’un delicat moment de la seva vida: després de disset anys, torna a la casa familiar de Ciutadella, per concentrar-se en un projecte que li acaba d’encarregar l’editorial barcelonina per a la qual treballa: un informe per considerar la possibilitat de traducció de l’obra de l’escriptora francoamericana d’origen català, Anaïs Nin. Amb aquesta intenció i aprofitant que el pare li acaba de deixar en herència la casa de Ciutadella, la Jana torna al lloc dels seus estius d’infantesa i es retroba amb els records del passat, un passat i unes vacances que van quedar estroncades pel fet que, a l’edat d’onze anys, se li va morir la mare a Menorca, en un accident que es va desvetllant cada cop més misteriós i envoltat de preguntes per a les quals la Jana no obté fàcilment resposta.

Partint d’aquest senzill plantejament, l’autora desplega una trama sobre la base de dos temàtiques suposadament paral·leles: la personal i la professional. I és un dels grans mèrits de la novel·la saber conjuminar les dues de manera que es vagin entrellaçant magistralment i, finalment, confluint, la qual cosa es reflecteix en la història narrada i també —un altre gran mèrit del text— en l’estructura de la narració. Perquè Maria Vilanova sap anar combinant la reconstrucció dels fets que van passar aquell estiu en què la mare va morir amb les seves lectures de l’escriptora Anaïs Nin que, casualment, va ser un referent per a la mare.

Maria Vilanova reeixeix del tot en el seu propòsit de teixir un entrellat que esdevé metàfora de moltes coses. I ho fa tant a través del fons com de la forma: Jana, que ha arribat a Ciutadella per treballar sobre Anaïs Nin —principalment sobre els seus diaris— descobreix que la mare n’era admiradora, i Jana mateixa escriu el que va aprenent i descobrint en forma de diari; Jana, que va llegint i fent neteja d’alguns documents del passat que van quedar oblidats a la casa, experimenta que ella mateixa va empatitzant progressivament amb la mare i amb Anaïs fins al punt que acaba d’escriure l’obra de teatre que la mare va deixar sense acabar, i algunes escenes de l’obra passen a formar part del text de la novel·la. També el significat (el perquè) del títol d’aquesta peça de teatre, que és el mateix títol de la novel·la i que queda explicat en la narració, transporta una densa trama de sentits, que el converteixen en una metàfora potent.

Ultra això, l’autora té l’habilitat de conferir al seu text una considerable dosi de suspens, que manté viva l’atenció del lector de principi a fi. Cal remarcar també l’agilitat amb què l’autora fa expressar-se la seva protagonista de vint-i-nou anys, una naturalitat, una frescor, que fa el personatge versemblant i diu molt del mestratge de Vilanova.

Maria Vilanova

Tanmateix, la manera com l’autora fa acabar la novel·la, el ritme que adopten els esdeveniments en els darrers capítols i la manera com aquests es desenvolupen en desllueixen en cert grau els mèrits: diria que l’autora remata la història precipitadament i amb un esquemàtic Happy End hollywoodià. El llibre és, malgrat això, molt recomanable.

Maria Vilanova és autora d’una considerable obra narrativa (novel·la i conte), i ha estat guardonada amb molts premis literaris.