Les víctimes i les crisis

24.12.2018

Bromera publica la nova obra de Vicent UsóEl paradís a les fosques, Premi Enric Valor de Novel·la, que narra la història d’una família en què els silencis han pesat massa i durant massa temps, però també una crida a reflexionar sobre l’èxit i el preu que estem disposats a pagar per aconseguir-lo. Marià Veloy en fa la seva lectura a Núvol.

Vicent Usó | Foto: Clàudia Rius

Parlem de batalles. Si alguna cosa vam aprendre de la crisi de Lehman Brothers, és que la social-democràcia no era altra cosa que un simulacre (¿per treure’ns del cap temptacions prosoviètiques?, ¿per a que dues generacions poguessin presumir d’haver viscut en un sistema raonable?, ¿per un atzar que els homes no sabem desxifrar?); i, de passada, vam descobrir que la antiga guerra entre rics i pobres no només seguia vigent, sinó que els rics guanyaven per golejada. Un escriptor amb nervi bíblic podria escriure una versió de Resolation Row cosint les imatges que va deixar aquesta crisi: famílies desnonades (per la policia) de pisos que havien estat pagant durant anys, vells que es llançaven dels balcons no com a signe de protesta, sinó per pura desesperació, nens que menjaven gràcies a la pensió dels pares dels seus pares, joves acampats que vestien com si llegissin Deleuze i que tenien reivindicacions keynesianes… Però Bob Dylan fa temps que prefereix exercir d’espectre sureny que criticar els fons d’inversió on té els seus diners, i els escriptors terrenals ens hem de conformar amb la novel·la, que és el gènere amb què parlem de les batalles dels nostres dies. Això és el que ha fet Vincent Usó a El paradís a les fosques, Premi Enric Valor de Novel·la.

No diguis antiheroi; digues fill de puta. Algú podria tenir la temptació de definir Maties Passera, el protagonista d’aquesta novel·la, com un antiheroi, però el mateix reconeixeria que la definició seria injustament embellidora: no és cap antiheroi, sinó un fill de puta. «Un autèntic fill de puta.» Davant dels companys, a aquest comerciant d’una empresa de tints li agrada presumir dels seus mètodes implacables a l’hora de negociar, i també de conèixer els secrets per gaudir dels seus viatges de negocis a Àsia: escollir sempre els hotels més luxosos, i no dubtar mai de pagar les prostitutes més desitjables. I aquests viatges no son una excepció, sinó una mostra de com és la seva vida a la Vila. A casa hi viu una dona que no s’estima, però que és el trofeu perfecte per a la seva imatge de triomfador (quines cames, les de la Carol!), té uns amics a qui ni tan sols aprecia, però que confirmen el seu estatus, i els seus pares s’han convertit en un incordi a qui dedica el temps imprescindible… Quan l’any 2008 s’inicia la tempesta financera perfecta, el mon on Maties representava el paper del mascle alfa del capitalisme s’esfondra i, al mateix temps, en una sincronia perversa, aflora un secret familiar que li descobrirà que no és qui pensava ser.

Les víctimes i els botxins. Una de les temptacions a l’hora d’escriure sobre un personatge com el Maties Passera és mirar de redimir-lo, i un dels recursos més a mà per a qualsevol novel·lista és fer-ho a través de la família. Vicent Usó, però, sap esquivar aquest perill. Amb quinze novel·les publicades i un bon grapat de premis, Usó excel·leix en la tècnica narrativa —sap com començar un capítol amb grapa, la seva prosa flueix en una narració sense precipitar-se ni allargassar-se i, al mateix temps, és capaç de modular el llenguatge perquè els personatges parlin en el registre que els correspon—, però sobretot sap com aplicar la lògica implacable dels bons narradors. Així, fa servir la trama familiar per furgar en les motivacions del personatge, donant-li més complexitat, i mostrar com, fins i tot en l’àmbit íntim, allà on hi hauria de regnar l’amor, hi ha penetrat la lògica dels mascles alfa, l’utilitarisme dels «autèntics fills de puta». La lliçó que el Maties Passera aprèn massa tard és la mateixa que nosaltres hauríem d’haver après de la caiguda de Lehman Brothers. En aquesta guerra entre rics i pobres que vivim, els rics cada vegada son més rics, i els botxins sempre acaben convertint-se en víctimes.

Vicent Usó.El paradís a les fosques, Bromera. Premi Enric Valor de Novel·la.