Les Paraules d’Amor més mal parlades del català

7.05.2018

Fa uns quants anys un amic em va regalar El diccionario de Coll, un recull de paraules i significats passats per la traductora del genial humorista José Luís Coll. El llibre és un joc que parteix de la reconstrucció de certes paraules castellanes, de la creació de nous mots inspirats en d’altres i de la reformulació de significats. Cada paraula i definició destil·la l’humor surrealista i la ironia social i política característica de Coll. Em sembla fascinant que pogués tenir l’enginy suficient per fer aquests jocs de paraules tan lliures i alhora tan infantils. Doncs, d’una manera semblant, però molt diferent, Joan Ollé va fer un exercici semblant amb el seu Diccionari Tóntu (Elogi del barbarisme i d’altres barbaritats de la parla catalana). En el seu cas, però, l’exercici era més aviat el d’agrupar aquelles paraules malsonants, aquells barbarismes acceptats per la parla popular d’arreu dels països catalans i fer-ne les seves pròpies interpretacions. Aquest diccionari va ser el material de partida sobre el qual el director de teatre Joan Ollé i les actrius Cristina Arenas, Blanca Garcia-Lladó i Laura Pujolàs, amb l’ajuda d’Iban Beltran, ja fa més de tres anys van crear Paraules d’amor, un espectacle que ha corregut molt i que s’ha pogut veure uns quants dies al Teatre La Gleva.

Cristina Arenas, Laura Pujolàs i Blanca Garcia-Lladó a ‘Paraules d’amor’, de Joan Ollé.

El mateix Joan Ollé afirma que no deixa de ser curiós com el català, sent un signe d’identitat pels catalans, és una de les llengües pitjor parlades a Europa. I sota aquesta tesi les tres actrius reciten, canten, escupen, vomiten i metrallen frases repletes d’aquests barbarismes, paraules malsonants o construccions directament inventades. L’espectacle està estructurat en blocs temàtics: amor, anatomia, tendes, nadal, esports, cinema… Cada bloc està enllaçat, l’última frase introdueix la temàtica del següent. Comencen disparant frases sobre, no podria ser una altra cosa, lingüística (perdó, llingüística). Ho fan amb un anunciat: un lletreru: curssillus de català. Durant una hora i escaig aquest curset de català popular i malgirbat s’imparteix buscant l’humor més absurd (l’acudit dels tres reis mags és per emmarcar-lo), a vegades fent sentències més descriptives (A les hores punta, el carrer Peláiu és un atulladeru) i moltes amb un apunt crític i social (Vaia tingladu, la Corona!). A més a més, és divertit com alguns dels blocs ens mostren els barbarismes i les expressions malsonants més locals, de les Illes a Lleida, passant pel xava o el parlar piju.

El principal repte interpretatiu de Paraules d’amor és donar el matís a cada frase sense perdre mai el ritme musical de la partitura. Cada frase, cada bloc es recita d’una forma i amb una intensitat donada pel moviment, el gest i l’entonació. Es tracta d’omplir de significats aquelles sentències que més ho reclamen. Cal dir, però, que el principal problema de l’espectacle és precisament la seva major virtut: la concepció com a recital dramatitzat. I és que, malgrat les coreografies que creen les tres actrius, hi ha moments en què el ritme baixa i l’enginy d’algunes frases no és tan esmolat. El més curiós de tot és que el text aporta la solució, ja que un dels blocs és una petita història d’una dona de la burgesia catalana que va al mercat. Recitada amb molta gràcia per Cristina Arenas, aquest breu relat trenca la dinàmica de recital i desperta l’interès en l’espectador que potser estava caient a causa d’aquesta concatenació de frases molts cops no relacionades dramàticament. Per què no donar un relat d’aquests per cada una de les actrius?

Dit això, però, cal aplaudir la llibertat de la proposta i l’esforç de les tres actrius, tres dones amb un registre còmic ben afilat. Val la pena seguir-los la pista perquè és un espectacle que ja ha voltat una mica però que segur que encara voltarà més. És un espectacle que tot bon català i/o catalufo podrà gaudir i és fàcil de portar arreu. Només necessiten un escenari petit i els 25 volums de la Gran Enciclopèdia Catalana, l’únic element d’atrezzo amb el qual juguen, llegeixen, s’hi recolzen i fins i tot s’hi enfilen. Un gustassu d’espectàcul, tu!