Les nenes que fan riure

El Teatre Auditori de Granollers enceta la temporada aquest diumenge 2 d’octubre a les 19h amb El florido pensil, una obra que ens convida a fer una mirada àcida i satírica del passat agafant com a testimoni la infància de sis dones que van viure el franquisme des de l’escola. Aquest és un exercici saludable i catàrtic, i és que estem massa acostumats a referir-nos a aquesta etapa negra amb un excés de dramatisme, però El florido pensil aposta per l’humor per fer-nos recordar tot un seguit de coses que el públic potencial de l’obra no oblidarà mai.

El llibre que dóna nom a l’obra va esdevenir un manual que pretenia recollir les pautes per educar durant el franquisme mitjançant la disciplina, els valors tradicionals i la memorització rutinària dels nous coneixements. Aquesta publicació és l’eix conductor d’un projecte escènic que pretén burlar-se, amb tocs d’humor, de la perversitat d’un sistema que no tenia cap més finalitat que l’adoctrinament dogmàtic.

D’aquesta manera és com veiem les sis nenes cantar de forma recitada els rius d’Espanya o les preposicions en castellà. Aquest exercici habitual anava sumat a la insistència de la professora perquè una alumna esquerrana s’esforcés per escriure amb la dreta o a altres pràctiques habituals que comporta l’època en la qual s’emmarca aquesta representació. L’obra està formada per un conjunt d’esquetxos que combinen dos temps temporals: veiem les sis protagonistes fer un viatge al passat per reviure algunes escenes que van patir quan eren nenes i anaven a l’escola, alternant-ho, paral·lelament, amb diversos incisos breus que elles mateixes fan per afegir algun comentari en temps present, malgrat estar en el passat. Aquesta presència del present dins del passat atorga un toc d’humor àgil i encertat a l’obra.

I és que fer riure sembla ser l’objectiu principal d’El Florido pensil, i se’n surt amb èxit. Un defecte és l’excessiva precipitació dels tocs humorístics dins del guió, i és que, en comptes d’esperar que els assistents acabin de riure, els personatges no deixen d’oferir nous elements que no són captats auditivament pel públic; els riures no deixen sentir els diàlegs. En aquest sentit, el llenguatge s’hauria de deixar respirar més.

L’actuació de les sis actrius és encertada, sobretot en el cas de Victòria Pagès, que aconsegueix construir diversos personatges cuidant a la perfecció els detalls de tots ells pel que fa a la veu, al vestuari i als gestos. Lloll Beltran captiva al públic, però amb un registre no gaire diferent al que ens té acostumats. El seu paper no significa un gran repte dins de la seva trajectòria professional.

Els assistents a l’espectacle es caracteritzen per haver viscut, pràcticament en la seva totalitat, l’època del franquisme. Així doncs, és difícil veure una persona nascuda més enllà del 1975, una mala notícia perquè El florido pensil és una bona oportunitat per aproximar-nos al passat sense necessitat de fer-ho amb una llàgrima als ulls. A més, potser pel component conservador de la temàtica de l’obra, en aquest cas es recupera el teló tradicional que impedeix veure l’escenari a l’entrar a la sala. Sembla quelcom sense importància però, dins de l’escena teatral catalana, molt transgressora i capdavantera, ens hem acostumat a prescindir de les cortines vermelles que al córrer-se ens desvelen l’escenari. De tant en tant, s’agraeix recordar-les quan anem al teatre.

Trobeu més informació aquí.