Les metamorfosis de Søren Evinson

28.11.2018

L’Antic Teatre acull aquests dies una performance que també coprodueix i que es va estrenar al Festival TNT: A Nation Is Born In Me. En un moment històric, l’actual, en què impera un paradigma relacional molt basat en el narcisisme, el creador i performer Søren Evinson vincula els moviments de masses amb el ritu iniciàtic de convocar un públic per mostrar-se.

Søren Evinson presenta l’espectacle ‘A Nation Is Born In Me’ a L’Antic Teatre.

Søren Evinson és una bèstia escènica. Suspès tot rastre d’humanitat en l’expressió facial i corporal, apareix en escena com un gos rabiós, els ulls en blanc i un gest d’una brutalitat gairebé impensable. La manera de grunyir i de moure’s, d’estirar el coll cap a un costat —la corretja inexistent se’ns fa ben visible en aquest violentar-se—, ens dona la mesura d’un treball físic esfereïdor. L’ésser que performa està sotmès i oprimit, violentament alienat, però, si el deixessin anar, arrossegaria tots els gossos rabiosos del veïnat, és a dir, tots aquells cànids humans que busquen una excusa per a l’odi.

De gos passarà a líder de masses: “Yo soy vuestra perra. Sed todas perras mías”. Per contrast amb la duresa immediatament anterior, aquesta declaració pot produir una fugaç, enganyosa sensació de frivolitat i humor, una artera dulcificació, però conté també enormes dosis de violència. Erigit en la veu de les masses, amb un gest esgarrifosament controlador, aquest híbrid entre Duce totalitari i pervers hipnotitzador en què s’ha convertit el performer ens interpel·la i exhorta. Acompanyat d’un efectiu treball performàtic amb la veu i el cant, Evinson avança amb els braços oberts, com un parallamps enmig de la tempesta, acaparant i tremolant de l’energia que empeny el món. La música de Daniel Papell i les llums dissenyades per Julia Bauer acaben de teixir el deliri i puntuen l’excés de les evolucions deliberadament egotistes i feixistoides.

Al programa de sala llegim que Evinson volia crear quelcom de relliscós per a la mirada i confús per a l’enteniment. Però, més que relliscós, allò que el cos i l’energia del performer construeixen és esmolat i obscur. Amb la seva investigació formal, el creador troba la manera de relacionar les dinàmiques de la cultura de masses que operen en els moviments nacionalistes i identitaris —tan enfortits en aquesta Europa del segle XXI— amb consignes mediàtiques i de propaganda, com també amb l’exhibicionisme individual que utilitza la mirada dels altres per créixer i obtenir plaer. Posant de manifest la impensada proximitat entre aquestes estètiques, busca una construcció nova que desactivi tota resistència i que obtingui una rendició absoluta, incondicional. Per això, explora els mecanismes d’un jo que obté plaer en l’acció de sotmetre els altres a través de la por i la manipulació. Alhora, explota d’una manera molt sui generis les relacions entre l’artista i el públic —aquella màxima recurrent de treballar el vincle, la relació—; admet que s’alimenta de la nostra mirada i diu obtenir-ne un plaer immens:  “Seguid mirando. Quiero exhibir este placer ante alguien”.

Diu Roberto Fratini, en aquest article a Teatron, que A Nation Is Born In Me parteix de la sospita que la història de la performance és part de la història del capitalisme “extractiu”, que treu rèdit de la nostra urgència per obtenir promocions morals. En aquest sentit —segueix Fratini—, Evinson teatralitza la performance i qüestiona des de dins l’apel·lació a la col·lectivitat, assenyalant l’artifici constitutiu d’aquest pressupòsit comunitari, bàsicament fictici i creador de dinàmiques de conscienciació igualment falses. Potser és en aquesta clau que cal llegir —tot i que el sentit de la peça està deliberadament velat— el gir final en què l’intèrpret esbossa una història de ficció en una muntanya, un Locus amoenus fet de fum, estroboscòpia i paranoia, que posa de manifest el discurs buit d’un Narcís arrenglerat amb el pacifisme tou de l’Imagine de Lennon i massa proper a la consigna publicitària.

A Nation Is Born In Me és col·lisió, interpel·lació ferida i feridora, brutal. A través d’aquest personatge fet de fisicalitat i ira, maquinal i intimidatori, Evinson incideix en el feixisme d’un jo nodrit d’odi —“Este odio no es un intruso […] Pido que todo lo que me rodea sea capaz de morir por mí”—. La criatura que treu a passejar a escena és algú molt més perillós que Narcís, perquè no està enamorat d’ell mateix, sinó del seu odi. Al final, l’àngel exterminador serà també objecte de violència, com un ocell ferit. O com una àliga imperial convertida en presa, abatuda pel mateix odi que la propulsa.