Les Merches i Mercès de Nou Barris

26.09.2017

Aquests dies, Nou Barris s’ha convertit en un dels nous espais festius de La Mercè, que ha allargat els seus tentacles i s’ha estès per diferents barriades barcelonines, omplint de gom a gom els diferents escenaris escampats per Ciutat Vella, Nou Barris, Sant Martí, Sant Andreu i Sants-Montjuïc.

Concert de l’orquestra Vozes a Nou Barris | © Ramon Cristobal Fröhlich

Nou Barris ha estat una de les apostes d’enguany acollint un cicle de música clàssica. La Banda Municipal de Barcelona, la mezzosoprano islandesa Gudrún Ólafsdóttir acompanyada de l’Orquesta Simfònica de la ciutat, el cor del Liceu i, l’orquestra “Vozes” han passat aquest cap de setmana per la plaça major del barri. 

Aquest dilluns al migdia, sota un repetell de sol de tardor, les veus d’infants i joves de Nou Barris, Sant Martí i Sant Andreu van omplir la plaça major, transformant-la en un auditori a l’aire lliure. Una plaça plena de famílies senceres, parelles, gent gran amb les seves cadires plegables i vestits de festa major, algun passavolant curiós dempeus, amb vambes i xandall. I molts nens i nenes, de totes les edats. Alguns d’ells, embadalits, escoltaven la jove orquestra i d’altres, aprofitant l’ambient distès i festiu del concert, s’escapolien de les mirades dels seus pares, avis, tiets i tietes per escampar la boira, córrer i fer amics. La plaça major de Nou Barris vibrava al ritme de flautes, violins, contrabaixos, etc. Tan sols algun plor d’algun nadó o el crit alegre d’algun nen, interrompia el suau equilibri acompassat de la jove orquestra barcelonina. I no és aquesta, la màgia i l’essència de les festes majors?

El caliu de l’ambient, sota la solana i una plaça plena a vessar, amb el soroll de fons d’alguns plor i corredisses em recordaren la festa major del meu poble però també la que festa de barri que pregonà Marina Garcés el divendres passat al Saló de Cent: “als pobles petits i als barris, les festes majors marquen el calendari cíclic del retrobament públic”. Són “el moment de tornar a la plaça i als carrers per posar al dia les nostres vides i saber què se n’ha fet de cada un de nosaltres”.

Concert de l’orquestra Vozes a Nou Barris | © Ramon Cristobal Fröhlich

Una Mercè molt diferent de la de l’escampall de foodtrucks, dels llampants muntatges multidisciplinars i les riuades de gent. Com recordà Garcés en el seu pregó, malauradament “a les ciutats grans, les festes majors s’han convertit en grans festivals, en esdeveniments de masses en què cada cop és més difícil trobar-nos”. La festa major és, o hauria de ser, un lloc d’encontres i retrobaments i no pas en “un producte festivalitzat” perquè “la cultura és precisament això: aprendre juntes a viure”. I aquest dilluns, la plaça major de Nou Barris va bategar i ho va fer al ritme de la jove orquestra Vozes. Però també de la gatzara i els somics de nadons. Les festes de La Mercè de la plaça de Nou Barris, de la de Sant Martí o del parc de Trinitat no tenen res a veure amb La Mercè de les Arts de Carrer o dels concerts multitudinaris del Fòrum. Que potser pot haver-hi un únic model de festes de La Mercè? Que potser hi ha una única Barcelona? No hi ha tantes Barcelones com barcelonins i barcelonines?

Enguany, l’ajuntament de Barcelona s’ha proposat “descentralitzar la festa major”, en paraules de Janet Sanz, regidora de Nou Barris, i certament, s’ha escampat per alguns barris de Barcelona. L’any passat, per primera vegada, les festes de Barcelona sortien del centre de la ciutat, desplaçant-se fins al parc de la Trinitat Vella i enguany han conquerit nous escenaris, arribant a la meitat dels districtes de la ciutat. I ho ha fet sota la premissa de fer arribar la Mercè als barris. “Barcelona és una ciutat de barris”, afirmava fa uns mesos la nostra alcaldessa, Ada Colau, en presentar la programació de les festes. Però, quina és aquesta “Barcelona de barris”? La imatge estereotipada de la Barcelona perifèrica, que encarna la “Merche” de Mariscal?

La cara visible de les festes majors d’enguany ha estat la de la “Merche”, nom amb què Jaume Collboni batejà la “xoni de barri” del cartell de Mariscal. Des del moment en què es presentà el programa i el cartell d’enguany, la imatge de la Merche ha desencadenat un munt de crítiques i polèmiques a la xarxa. No és contradictori que pins, xapes i estandads d’una imatge carregada d’estereotips sexistes promocioni campanyes com #BCNAntimasclista?

Aquests dies, la imatge d’una noia amb un smartphone en mà, ulleres de sol i un tatutatge de Colom ha omplert els carrers i places de Barcelona, amb cartells i flyers però no només. La Merche de Mariscal ha cobrat vida i ha pujat també als escenaris, presentant alguns espectacles i concerts de La Mercè. Ho ha fet amb ulleres de sol, un vestit curt i estret, paraules malsonants i barbarismes, encarnant “la xoni ideal”, (emprant les paraules de Mariscal), i, perpetuant així estereotips sexistes i classistes i prejudicis envers les noies de les perifèries barcelonines.

Segons Collboni i Mariscal, la Merche és una “noia de barri” i “podria viure perfectament a Nou Barris”. Una noia de barri qualsevol o és un mer clixé?

“Si volen retratar les noies de barri, que vinguin a Roquetes. I que hi vinguin caminant, per no contaminar”, afirmaven fa poc en un article a El Periódico, davant la polèmica pel cartell, tres joves de Nou Barris vinculades als moviments i entitats socials del barri, que d’alguna manera formen part d’aquest teixit social, d’aquest “nosaltres sense nom”, d’aquest “xup-xup de gent que actua al marge del poder” de què parlava Garcés en el seu pregó.

Aquest dilluns, a la plaça major de Nou Barris, enmig del batibull i l’ambient festiu, no vaig topar-me amb cap Merche. O potser si que n’hi havia alguna de Merche o Mercè, entre el públic o al damunt de l’escenari. Vés a saber.

Les Merches i les Mercès de Nou Barris són noies de carn i ossos. Amb vestits cenyits o amb dessuadores. Amb o sense tatuatges. Xonis o no. Alguna d’elles s’ha sentit identificada amb la Merche estereotipada i hipersexualitzada de Mariscal? Ho dubto.