Les llàgrimes de Saigon

29.01.2019

-Què és un Viet Kieu?
-Un Viet Kieu és un vietnamita de l’estranger.

En Hao, de jove, al restaurant de la Marie-Antoinette. © Teatre Lliure

Saigon queda, o quedava més ben dit, pràcticament als antípodes del globus terraqüi. Des de l’any 1975, quan l’Exèrcit Popular del Vietnam i el Viet Cong van vèncer i van foragitar les tropes nord-americanes, la ciutat més poblada del país va canviar de nom i va prendre el del president de la República Democràtica del Vietnam, Ho Chi Minh. Des d’aleshores, Saigon resta en el record dels vietnamites i els francesos que van viure-hi en temps de misèria, de descolonització, d’enyor i d’exili.

A aquell trosset remot de terra del sud-est asiàtic ens hi havíem pogut apropar, entre molts altres títols, de la mà de Francis Ford Coppola a Apocalypse Now, de Régis Wargnier a Indoxina (1992) o de Trân Anh Hùng a El olor de la papaya verde (1993), però poques vegades l’havíem tingut tan a prop de casa com aquest darrer cap de setmana. Durant dos dies, la companyia teatral francesa les Hommes Approximatifs l’ha dut al Lliure de Montjuïc amb Saigon, una obra magnífica que narra una història d’amor i tristesa entre dos mons i dues èpoques que conflueixen en un sol escenari: el restaurant de Marie-Antoinette, de rajoles d’un blau verdós a la paret, taules de bar, llums fluorescents i una petita cuina, ha vingut a Barcelona per quedar-se per sempre en la nostra memòria.

És aquí, en un restaurant que dansa entre París i Saigon (Ho Chi Minh), on l’autora de l’obra situa l’acció. Tant el 1956, a la vigília de la sortida d’Indoxina dels últims francesos, com el 1996 a París, quan s’autoritza un possible retorn dels vietnamites exiliats a casa. Caroline Guiela Nguyen, directora, dramaturga francesa i filla del Viet Kieu, ha engendrat un retrat al natural de l’època per, lluny de voler passar comptes amb França, fer sentir la veu de les persones oblidades que, com la seva mare, van haver de deixar el seu país. “Vull convidar els vietnamites, els francesos i els francesos d’origen vietnamita a escriure amb nosaltres l’espectacle perquè els puguem veure i sentir, i que el nostre imaginari s’enriqueixi amb la seva presència”, va dir Guiela en una entrevista durant el Festival d’Avinyó. I, francament, tant el text, que va ser premiat per la Commission nationale d’Aide a la création de textes dramatiques, com la interpretació dels onze actors, francesos professionals i amateurs d’origen vietnamita, broden l’essència d’un dolor somort i silenciós que s’escola pels sentits i les emocions.

El treball escenogràfic d’Alice Duchange és tan elaborat, fascinant i realista que funciona gairebé com un encanteri. Les tres hores i vint minuts d’espectacle, en francès i vietnamita subtitulats en català i en anglès, volen –ni tos, ni telèfons mòbils, ni sorolls de caramels–. Són àgils, plenes de tensió, bellesa escenogràfica, notes de piano i plor. I per això és important destacar la música d’Antoine Richard, que tot i que pràcticament passa per desapercebuda, queda completament integrada i marca el ritme de l’obra, des de la tendresa d’escenes gairebé poètiques, de silencis, mirades i petites gesticulacions, fins a desmais sobtats, crits i laments. No hi sobra cap moviment ni cap paraula. No desentona cap intèrpret ni hi falta cap element. Els aplaudiments finals, entusiasmats, del públic corroboren que hem tingut a casa un melodrama únic i properíssim, capaç de captivar de principi a fi l’espectador.

Dos mons i dues èpoques conflueixen en el restaurant de la Marie-Antoinette. © Teatre Lliure

Saigon – París – Ho Chi Minh

París, 1996. L’Antoine, un jove de pare francès i de mare vietnamita, planteja un conflicte vital: és incapaç d’entendre la seva mare quan parla en la seva llengua natal amb els altres personatges. Dalt de l’escenari tenim, per una banda, en Hao, un vellet tendre i entranyable que s’ha passat la vida esperant, i la Linh, una mare valenta i decidida, que va deixar enrere la seva terra plena de somnis incomplerts i il·lusions. Tots dos seuen ara a taula amb l’Antoine i, com qui desfila un cabdell, sostenen el fil argumental de la funció. Per altra banda, els fan companyia la petita, forta i càndida Marie-Antoinette, propietària del restaurant, i la seva neboda, la discreta Lam, que amb una veu en off melangiosa, tendre i benigna, narra l’acció. Totes dues, pràcticament omnipresents dalt l’escenari i vitals per a la trama, corren amunt i avall, de la cuina al menjador, per contextualitzar i vertebrar la història dels protagonistes. Dos personatges brillantment interpretats, plens d’emocions contingudes.

Entre ells hi ha secrets, relacions i històries que vénen de molt lluny i que, de mica en mica, amb salts en l’espai i en el temps, l’espectador anirà coneixent. Per poder-los descobrir, sense fer cap canvi de decorat, l’autora ens transporta a Saigon, quaranta anys enrere, on passat i present es fusionen de forma magnífica. Un joveníssim i incrèdul Hao i una il·lusionada Linh estan a punt de salpar cap a França. Ell ha de deixar enrere la seva estimada Mia, a qui esperarà tota la vida. La Linh, en canvi, fuig a l’exili amb l’Edouard, un soldat francès de qui està plenament enamorada. Així, amb la marxa, comença el primer dels quatre capítols pels quals, de forma gairebé cinematogràfica, transita l’obra. Marxa, exili, absència i retorn.

Tornar a la terra que no t’ha volgut no ha de ser gens fàcil. Durant quaranta anys d’absència i angoixa, l’únic contacte que els personatges han tingut amb la seva cultura ha estat el menjar de la Marie-Antoinette, un tros d’Indoxina que es fon a la boca. Però Indoxina ja no existeix i la llengua que es parla ara a Ho Chi Minh és, fins i tot per a ells, inintel·ligible. París, 1996. El Hao, la Linh, la Marie-Antoinette i la Lam s’han convertit, també, en Viet Kieu, exiliats, estrangers a casa seva. Entre una amalgama de sentiments i cançons, alguns es queden a França i altres decideixen tornar a una terra que no ha volgut ser mai de ningú i que ha estat de tots sempre. Una terra que no ha deixat mai de plorar perquè, tal com diu la narradora, a Vietnam les històries no es poden explicar de cap altra manera que no sigui amb moltes llàgrimes i molta tristesa.