Manel Palahí. Les formes que té l’existir

6.12.2014

L’art de Manel Palahí és Manel Palahí en estat pur: sense succedanis ni accessoris que alterin el seu ser fonamental, allò que el defineix no només com a home sinó també com a artista i que el vincula de forma indissoluble a les seves facetes d’escultor, poeta i pensador. El factor essencial de la realitat a través de la qual Palahí va construint el seu univers vital i plàstic és el d’emplenar l’intel·lecte d’emocions i d’intuïcions i de cobrir-lo amb una pàtina d’extrema humanitat que l’ha acompanyat sempre.

Manel Palahí al seu taller

Manel Palahí al seu taller

En efecte, amb Manel Palahí art i vida caminen de costat i sovint es retroalimenten amb tanta força que costa discernir-ne els límits, si és que n’hi ha; allò material es converteix en emocional quan es codifica mitjançant el seu llenguatge artístic i la matèria (que és vida) es transforma en art. Possiblement és per això que Palahí s’ha decantat per l’escultura, perquè és la forma més manifesta amb què pot representar el pla vivencial; l’artista se serveix de qualsevol tipus de material o tècnica i té predilecció per l’objet trouvé, l’objecte viscut, modificat i reinterpretat en clau artística. Per ell, tot és vàlid si compleix els seus propòsits d’interpel·lar l’espectador amb quelcom que va molt més enllà de la pròpia matèria. De fet, en l’art de Manel Palahí tan important és l’obra en si com el missatge que porta implícit; d’aquesta manera, l’artista es converteix en una mena d’escultor expedicionari a la recerca contínua de nous formats d’expressió.

Palahí no és un artista acadèmic i, malgrat que pugui semblar el contrari, la seva obra és impossible d’etiquetar. Certament, en tot el seu art existeix una referència clara a l’art conceptual, sobretot pel que fa a la construcció del seu punt de vista artístic i a la seva voluntat persistent de convertir l’obra en idea, en pensament, en reflexió. Però, fins i tot en aquestes circumstàncies, Palahí se n’allibera utilitzant el reforç de l’escriptura per acabar de connectar amb l’espectador. És en aquest punt on l’art de Palahí s’apropa també a totes aquelles formes d’expressió artística relacionades amb la paraula (com la poesia visual o objectual) i és capaç de tractar-la, a més, com a obra literària autònoma en forma de poesia, assaig o prosa.

Una de les composicions de Manel Palahí

Una de les composicions de Manel Palahí

Matèria, paraula i idea versus objecte, escriptura i pensament. Aquests són els vectors que defineixen l’art de Manel Palahí amb els quals l’artista va desenvolupant les seves creacions plàstiques: des d’Instants (1999), passant per les Duchampalaionades (2002) o per les Transfiguracions (2004) i les Reconstruccions (2009), fins a arribar a les Partitures de ferro (2014), l’últim treball en què porta a l’extrem els seus principis i aconsegueix atorgar presència física a un element que és eteri per naturalesa: el so.

Es tracta, en tots els casos, de construir imatges mentals d’idees motrius que tenen a veure amb l’existencialisme com ara l’anàlisi de la condició humana, la llibertat o el significat de la vida. Ell mateix diu en un dels seus poemes:

“Existir no és pas el temps,
ni dies ni mil·lennis.
Hi ha vivències;
I els instants són recipients de vivències
que ens marquen un abans i un després”

Així és com Manel Palahí conviu amb la vida: assaborint-la; coneixent els mecanismes de l’ànima, analitzant les emocions i satisfent els seus interessos per qualsevol disciplina artística. L’art és el mitjà a través del qual Palahí va omplint aquests recipients de vivències i els dóna una nova dimensió: més filosòfica i més metafísica. Per entendre profundament el que fa només cal pensar i experimentar com el seu art aconsegueix reconciliar-nos amb aquells sentits que hem deixat de percebre.

L’últim projecte expositiu de Manel Palahí, Partitures de ferro, es podrà veure fins a l’11 de gener a l’Auditori de Girona, un nou emplaçament de la ciutat que a partir d’ara també acollirà exposicions amb obres inspirades en la música.

Etiquetes: