Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents

1.01.2018

j.l. badal ha publicat a Rata un dels llibres més lluminosos d’aquest passat 2017 i el premi de la Crítica Serra d’Or ha confirmat aquesta impressió. Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents s’obre sota l’advocació de Montaigne. Com feia l’escriptor francès el 1580, j.l. badal adverteix al lector que no busqui en els seus escrits cap finalitat que no sigui “domèstica i privada”. “Ni servei, ni glòria, ni forces per intentar-ho”. Dimecres 16 de maig a les 19h Badal presenta el llibre a la llibreria Casa Usher.

Josep-Lluís Badal

Al llarg d’aquestes festes he llegit i he guixat aquest llibre obsessivament. Me’ls trobava a tot arreu, aquests ulls inexistents: al metro, al lavabo, a la tauleta de nit. Me’ls deixava al cotxe i me’ls trobava a la motxilla, mirant-me. Els perdia entre els coixins del sofà i tornaven a aparèixer sobre el marbre de la cuina. L’he llegit del dret i del revés, endavant i endarrere, aquest llibre.

Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents ens ensenya a veure el món a través dels núvols. Bocabadat, j.l. badal ens apel·la a recuperar el contacte amb les forces primordials de la natura. “Per a qui viu en l’univers, el món és casa seva”. Ens descobreix la dimensió còsmica d’un acte tan elemental i anodí com seure. Desemmascara les múltiples cares del mal. Ens ensenya que “el rostre de l’home sol apuntar cap a terra, com el seu sexe”. No es pot condensar en quatre frases la riquesa d’aquest llibre. S’ha de llegir.

Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents es pot llegir com un dietari sense dates. L’autor hi cus pensaments, aforismes, lectures, records i relats que giren com la terra al voltant del sol al ritme de les estacions. En lloc de sotmetre aquests materials a la violència arbitrària del calendari, badal opta per endreçar tots aquests materials en breus tractats o assaigs sobre els grans temes de la vida (l’art, el bé i el mal, el temps, el sentit de la paraula…) però no perdem mai de vista l’autor que pensa i batega i recorda la seva infantesa i primera joventut als anys setanta i vuitanta a Ripollet del Vallès, un món que ja havíem entrevist a La casa sense ombra (Proa), el seu primer recull de contes, un volum hermètic que ara es clarifica gràcies a aquests ulls inexistents que projecten tota una llum nova sobre la seva obra anterior.

Quan badal va començar a publicar a finals dels anys noranta ja era un autor fet i dret. Isidor Cònsul li va publicar tres títols a la col·lecció Beta de Proa amb una fe de carboner, més per la viva recomanació de Jaume Cabré que no pas perquè hi veiés cap virtut comercial. A banda de La casa sense ombra, Cònsul va publicar-li un segon recull de contes, Mestres, una novel·la, El duel, i un poemari O pedra, llibres hermètics, amb un llenguatge riquíssim però poc accessible al lector corrent, que convertien Badal en un autor vedat. L’efecte que produïen aquests llibres es podria descriure amb la mateixa frase que Badal, en una ressenya publicada a Els marges, dispensava a L’estuari de Miquel Bauçà: “Una catedral en la qual no es pot pregar”. Sigui com sigui, aquests primers títols no van servir per situar l’autor, important com era, en l’ecosistema literari català, més encara perquè Badal era totalment refractari a qualsevol tipus d’autopromoció i Cònsul tampoc va aconseguir que es presentés a cap premi. La cosa va quedar aquí. Van passar els anys. Badal va tenir fills i va començar a explicar-los contes. Inevitablement va obrir-se a un registre més accessible. Sense sacrificar la veta poètica que travessa tota la seva obra, Badal es va badar.

De l’exercici d’explicar contes en van començar a sortir llibretes i després novel·les. No li va caldre abandonar Enciclopèdia Catalana (un altre indici de la mandra de l’autor per vendre’s), per reemergir al cap d’uns anys a La Galera, on ha publicat de la mà de Iolanda Batallé Els llibres d’A, la sèrie d’aventures de Jan Plata o la sèrie del gos Hopi, per citar els seus títols més coneguts.

Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents és el retorn a la literatura d’adults de Josep Lluís Badal, ara ja convertit en j.l. badal. Un autor bocabadat. Hi trobem la destil·lació de vivències i lectures que es confonen en un aiguabarreig palpitant i autèntic, un efecte que només es produeix quan el que s’ha viscut i el que s’ha llegit es comuniquen sense gota de pretensiositat. Haver escrit per a joves l’ha fet immune a la pedanteria, de manera que j.l. badal tant ens pot parlar de la mort de la seva àvia com de mitologia grega, tant de l’alcoholisme del pare com de l’escriptor agfanès Tahir Shah, per qui escriure era com fer cistells: “No oblidis mai que els teus cistells estan fets de coses que existeixen per a qui les talli i faci servir. Tu no vas crear el canyissar! Tu només ets aquell que dona forma a les canyes perquè els altres les puguin fer servir”. Aquesta preeminència de l’obra per davant de l’artista defineix molt bé l’actitud de j.l. badal davant la pròpia obra: ell s’ha anat fent invisible i el seu nom minúscul a mesura que la seva obra emergia amb tota la seva monumentalitat. Allunyat dels premis, dels cenacles literaris i dels actes de societat, sense tribuna mediàtica, badal ha optat per viure en la invisibilitat, consagrat a escriure. No espereu ni un moment més a descobrir-lo, abans que es torni a amagar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Molt bo, molt bo. Un llibre sorprenent. D’entrada penses que no ens en sortirem, no acabes d’entendre “de què va” aquest llibre.
    Però al cap de deu minuts ja no et preguntes “de què va” i penses que vagi del que vulgui perquè no voldries sortir d’aquell món de paraules fetes de records. O records dits amb paraules.

  2. El Reis Mags han deixat a casa llibres de j.l.badal. Saben bé com ens agraden les seves obres! Petits i grans! Els adults van fullejar el llibre i ja hi ha llista d’espera! A la nit vaig fruir dels seus mots fins que el son em va abatre. No podia deixar-lo.
    Sortosament j.l.badal té un lloc merescut entre les lletres catalanes i és admirable com ho ha aconseguit.