Les arts més democràtiques són les Arts de Carrer

25.09.2017

Les festes de la Mercè són sinònim, des de fa uns anys, d’Arts de Carrer. Ja sigui a la Ciutadella, a Montjuïc, al Parc de Sant Martí o al de la Trinitat, les activitats gratuïtes de dansa, música, circ i tot allò imaginable sembla que no parin de créixer, any rere any. El públic no paga entrada, decideix si veu l’espectacle dempeus o assegut, i si la cosa no rutlla no passa res per decantar-se per una retirada a temps. Això sí, sense destorbar ni als espectadors ni als artistes.

L’espectacle ‘Mulïer’ de la Companyia Maduixa s’ha vist al MAC 2017. © Xavier Santesmasses

Si donem un cop d’ull al programa de mà de la Mercè, veurem de seguida que de les seves més de cent pàgines dedicades a les activitats programades, gairebé la meitat estan englobades dins del MAC (Mercè Arts de Carrer). Al Passeig Lluís Companys, els manifestants davant del Tribunal Superior de Justícia van deixar pas al claqué, el teatre d’objectes o les danses urbanes d’arreu del món. Desenes dels ja inevitables food trucks s’arrengleraven al llarg del passeig, i també dins de la Ciutadella, com un exèrcit de furgonetes cuquis reutilitzades. La xurreria de tota la vida, amb el seu excés de llum fluorescent i la seva fortor d’oli refregit, ha donat pas a aquests mitjans de transport que semblen sortits d’un món on no hi ha problemes i tothom és molt guapo. Inquietantment guapo.

De dia vam veure la companyia Mar Gómez amb el seu La vie en rose, un espectacle de dansa-teatre per a tots els públics on una història d’amor desemboca, previ pas pel matrimoni, en una lluita de sexes digna de La guerra de los Rose (Danny DeVito, 1989). El muntatge s’ha estrenat a la Mercè, i segurament l’Espai Font de la Guineu no era el més adient, degut a l’absència d’una tarima i pel vent que, en algun moment, feia voleiar una mica massa l’escenografia. Mar Gómez i Xavier Martínez s’estimen, es barallen i es fan la guitza mútuament com Kathleen Turner i Michael Douglas al film, i els encerts del muntatge es troben en el seu to de paròdia del clixé cinematogràfic de les comèdies romàntiques i en els canvis de vestuari de la sempre estupenda Gómez. També vam poder veure finalment Mulïer, l’espectacle de la Cia. Maduixa guanyador de dos Premis Max (millor espectacle de carrer i millor composició musical), entre d’altres, i que la companyia del País Valencià està movent per tot arreu. Cinc ballarines sobre xanques ens parlen de les nostres àvies i mares, de les dones que han patit i suportat tots els mals infligits pels homes durant la història. Dur, poètic i amb molta energia, un públic entusiasta va aplaudir el muntatge dempeus.

 

 

De nit, al parc vam xalar de valent amb l’Oval Ensemble, que ha presentat en societat l’oval sound, una evolució del hang de tota la vida (inventat l’any 2000), aquella mena de cassola en forma d’ovni que es toca amb les mans i els dits. L’oval sound és electrònic, i com un sintetitzador pot emetre els sons que es vulgui, convertint-se en qualsevol instrument imaginable. L’espectacle, representat a la glorieta de la transsexual Sònia, és un hipnòtic viatge visual i sonor, gràcies a l’eficaç i resolutiu disseny de llums de l’estudi PlayModes, que aprofita les columnes de la glorieta per a col·locar franges de llum led que, sincronitzades amb el so, ballen al mateix ritme que la música. Vam veure també Terra forma, de l’artista Ingvar Björn i el músic Sigryggur Baldursson, amb la col·laboració dels barcelonins Brincadeira. L’espectacle consistia en una gran projecció de videomapping sobre la cascada de la Ciutadella, i ni als meus acompanyants ni a servidor ens va convèncer massa la proposta, principalment a causa de la dificultat que suposava percebre les imatges amb nitidesa sobre les escultures de Josep Fontserè. Potser ja aniria essent hora que el videomapping passés de moda, també.

 

 

Pocs minuts després i uns quants metres més enllà, vam canviar a una història completament diferent. La llum, el fang i l’aigua són els elements amb els que juga el Colectivo Terrón en el seu muntatge Tierra efímera: la tècnica de les ombres xineses s’uneix amb la terra i el fang per crear un espectacle que combina el teatre d’objectes i la pintura en directe. Petits i grans vam quedar fascinats amb un muntatge que té en la poesia visual la seva gran virtut, i que aconsegueix fer dubtar la nostra percepció amb el seu joc de llums i ombres.

 

 

Movent-nos pel parc vam trobar-nos de cop amb una desfilada de titelles gegants i lluminosos que portaven una estela de seguidors al darrere, com un flautista de Hamelín però sense intencions sospitosament pedòfiles. La companyia andalusa El Carromato va provocar el deliri col·lectiu amb els seus Big dancers, cinc titelles enormes que, per la seva senzillesa, resulten sorprenentment expressius. Amb tubs de plàstic i llums led al seu interior, els cinc hàbils manipuladors realitzen una desfilada i una sèrie de coreografies conjuntes al so de música disco que torna boig el personal, com en una Love Parade amb l’Arc de Triomf de fons enlloc de la Porta de Brandemburg. Acabar la nit ballant al ritme d’uns titelles enormes i amb caps de formes geomètriques no està pas malament. Oskar Schlemmer meets Tony Manero.

 

 

Hem vist més coses, evidentment. I hem caçat al vol peces que ja havíem vist a FiraTàrrega, al Sismògraf d’Olot o al Trapezi de Reus. El MAC va creixent any rere any i potser arribarà el dia que acabarà convertint-se en un festival independent d’Arts de Carrer. Pregunta: Per què a Barcelona és tan difícil veure arts de carrer? La nostra alcaldessa (des d’aquí una forta abraçada, sóc ciclista) ja és conscient de l’alegria que es podia veure a les cares dels espectadors del MAC?