Les Arpòliques de Francesc Pujols

30.03.2015

L’any 2013 i bona part del 2014 els vaig passar repassant i indexant pàgina a pàgina els 1.450 números de la revista Papitu per condensar-ho en el volum Papitu (1908-1937). Sàtira, erotisme i provocació, magníficament editat per Efadós. Quan acaro un treball de recuperació d’una vetusta revista satírica, com he fet amb Cu-cut!, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i l’esmentada Papitu, tinc el vici de no deixar de repassar de dalt a baix, si puc, ni una pàgina de la col·lecció. Això vol dir moltes hores de feina, però també moltes satisfaccions. Una d’aquestes satisfaccions va ser descobrir entre les pàgines de Papitu una quantitat important de textos fins ara inèdits signats per Francesc Pujols.

Caricatura de Francesc Pujols

Caricatura de Francesc Pujols

Una de les múltiples facetes de Pujols fou la d’escriptor i director de la revista satírica Papitu. Aquesta ocupació s’esmenta inevitablement en totes les biografies de Pujols i la qualificació d’humorista treu el nas en la majoria d’aproximacions que s’han fet a la figura, la vida i l’obra del també anomenat “savi de Martorell”. Però aquest aspecte no ha deixat mai de ser justament això: un petit apunt en la biografia, una dada que no pot obviar-se però que s’ha explorat molt poc.

Aquests textos, però, Pujols els signa amb un pseudònim, i potser per això han restat oblidats, ocults o perduts. Publicats entre 1908 i 1911, ens permeten acostar- nos a Pujols en un moment clau de la seva biografia. Desprès d’haver fet el brètol i el noctàmbul i publicat El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols amb un pròleg de Joan Maragall (1904) i la provocativa El Nuevo Pascual o la Prostitución (1908), l’enfocament de la carrera intel·lectual de Pujols entrava en una nova fase, en la qual s’abocaria al pensament i a la reflexió filosòfica. Els anys de Papitu marquen justament la transició entre aquestes dues etapes, i en les pàgines del setmanari hi podem reconèixer tots dos Pujols: hi podem descobrir reminiscències del jove llibertí, del jove poeta, i alhora besllumar-hi reflexions i manies del futur filòsof, del crític d’art que serà. En aquells textos tant hi podem trobar alguns dels temes i les obsessions que el futur filòsof reprendrà al llarg de la seva obra, així com veure com s’hi esvaeixen les darreres reminiscències del Pujols jove, el transgressor, el poeta i el fill de casa bona. Són textos provocadors, tarambanes, escrits en to humorístic i satíric, en els quals Pujols es troba tan còmode que acabarà per incorporar al seu estil literari eines, recursos i mecanismes de l’humor i la sàtira. Fins i tot descobreix el poder “de la ironia com a transformadora del llenguatge” i a més de titular així un dels articles (Papitu 89, 10-VII-1910), incorporarà aquesta ironia en tota la seva obra posterior. Els textos de Papitu serveixen per comprovar com Pujols acara l’ofici d’escriptor satíric, com assumeix sense reserves el paper d’humorista. El que Maragall diu de la poesia de Pujols es pot aplicar també a la seva obra satírica: la seva sàtira té també un «cert desgarbo graciós, d’il·luminat, i una certa sensualitat innocent». Malauradament, l’etiqueta d’humorista acabà per passar factura a Pujols. Les seves reflexions, sens dubte interessants, són eclipsades per l’estil, en el qual la pirotècnia humorística enlluerna el lector, de manera que pot arribar a barrar l’accés a les idees.

L’objectiu d’aquest petit volum titulat Arpòliques, que acaba d’editar Llibres de l’Índex en un volum deliciós, il·lustrat amb extraordinàries caricatures extretes de les pàgines d’aquella fabulosa revista, és recopilar aquest material per ajudar a completar el corpus de l’obra pujolsiana. Arpol és el pseudònim que Pujols utilitzà per signar gran part d’aquells articles, i Arpòliques és com ell titulà sovint la seva col·laboració a Papitu. Descobrir aquests textos suposarà, de ben segur, una agradable sorpresa per als lectors de Pujols. Hi trobaran un Pujols familiar i conegut, però nou, desvergonyit i fresc. I pels que no han entrat a fons en l’obra del savi de Martorell, és una manera ideal de començar, de descobrir-lo, ja que es tracta d’un Pujols molt més accessible, que ens permet acostar-nos a la seva obra a base de textos breus, reblerts d’humorisme i una ironia deliciosa. Així com molts no poden llegir el Pujols poeta o filòsof sense entrebancar-se amb l’humorista, ara es pot fer l’exercici contrari i us proposo de trobar el filòsof i el poeta en aquests textos humorístics.1

Arpòliques
Francesc Pujols
(edició i presentació de Jaume Capdevila)
Llibres de l’Índex.
Barcelona, 2015
narrativa contemporània, 29
168 p. 15 €

RoquetaLa desconfiança catalana per Francesc Pujols

És la desconfiança catalana tan diferent de la desconfiança coneguda per tal a tot el món, com és diferent de la mateixa confiança. Posats a definir-la, acabarem dient que la desconfiança catalana és la mitja rialla de la fe.

A Barcelona, qui més qui menys, tothom és desconfiat; lo que suposa, si volem ser conseqüents, que cap barceloní té lo que se’n diu una fe absoluta; ni cap barceloní deixa, encara que sembli estrany, de tenir una fe per anar passant. Tothom va per la Rambla i pel passeig de Gràcia amb una mitja rialla molt ben posada al voltant dels llavis, en la que s’hi llegeixen aquestes senzilles paraules: «Jo no m’ho acabo de creure, però tot podria ser.»

La mitja rialla barcelonina és veritablement, com es pot veure per lo que diem, una rialla que no s’acaba de descloure, però que tampoc mai ningú 1’ha vista closa, perquè parlant en plata, les aigües de la fe en què està mantinguda no són ni molt abundoses ni es ressenten mai de la secada que tantes vegades ha flagel·lat les nostres comarques essencialment agrícoles.

Mentre els altres pobles, portats per la fe més absoluta, fan lo que poden i altres no fan res, el fill de Barcelona, enraonat com ha estat, és i serà, desconfia d’aitals extrems i, allunyat de tot misticisme, va fent la seva via procurant que ningú en tingui res que dir.

El místic, quan gosa, gosa, i quan sofreix, sofreix; en canvi, el català, quan està content, procura no estar-ho massa, i quan sofreix es decanta més aviat cap a la conformació que cap a altres bandes. No direm que no rigui, com tampoc direm que no plori, sinó molt al contrari, perquè, com tothom, té hores bones i hores que no ho són tant; però podem assegurar que quan riu, riu amb peus de plom, i quan plora, plora amb peus del mateix metall.

Aixís com la majoria de les persones quan van pel carrer acostumen a portar a la dreta l’àngel bo i a l’esquerra l’àngel dolent, el català acostuma a portar a la dreta un personatge meridional, com més meridional millor i que és quasi sempre un noble i generós castell, i a l’esquerra, un personatge septentrional que poques vegades deixa de ser un profit anglès o un pràctic i resolut alemany. Col·locat entre aquests dos personatges com un comerciant que acompanya a dos viatjants de cases importants, se’ls mira de cua d’ull i pensa, seguint-los la beta, que ni l’un ni l’altre fan per casa.

La desconfiança del català és tal, que a còpia de no fiar-se dels senyors que porta al costat, sembla que no es fiï d’un personatge invisible que li va al darrere i camina amb penes i treballs com si tingués por d’una mala cosa. El personatge invisible, no per ser invisible deixa de comprendre que el català per darrere no hi vol res, però com que veu que li fan aquestes enraonades advertències amb una mitja rialla tan escaienta que tant es pot interpretar al dret com al revés, el va seguint com si no hagués perdut l’esperança, alarmant al català, qui pensant que d’un moment a l’altre n’hi pot passar alguna que no se l’espera del tot, camina amb l’ai al cos, i dissimulant perquè els forasters que l’acompanyen no li coneguin res.

No negarem que a la persona dotada d’aquesta santa desconfiança li faltin mals de cap; però direm amb totes les lletres que el català ja se n’aconsola, convençut de que qui tot ho vol tot ho perd i de que per tot arreu hi ha cent llegües de mal camí.

Segles i segles fa que el bon fill de Catalunya, content d’aquesta enraonada desconfiança, va passant, adorant, refiat de que qui ha fet avui farà demà, demostrant aixís ser digne descendent del català que quan, poc temps després d’inaugurat el món, va anar en representació dels seus germans a buscar lo necessari per la vida allà on per voler de Déu s’hi distribuïa.

L’encarregat d’aquella primera i mai més vista repartidora va presentar al nostre venerable avantpassat tot lo que va ser presentat en aquell vessant taulell on els primers homes van anar a proveir. A l’oferir-li el grandiós pernil de la rialla que penjava amb gran pompa al bell mig de la botiga, l’encarregat li va preguntar quan en volia. Aleshores el català que ens representava a tots, mirant-se aquella fresca rialla acabada de fer, va dir: «Dongui-me’n mitja», distingint-se aixís dels representants dels altres pobles, que la demanaven tota.

(21-XII-1910)