L’ermita de Jordi Llavina

Una ermita dalt d’un turó. Cal fer un bon camí per arribar-hi. Camí fet a ple estiu, a la llum del dia, el sol implacable. Havia de ser així, ja que en aquesta nova trobada amb l’ermita Jordi Llavina hi volia recordar l’ermita de la infantesa, aquell paisatge mitificat, el paisatge de la terra d’origen de la mare, la família materna. Hi volia recordar aquell temps dels estius viscuts lentament, com un temps que no passa, temps en una incubadora càlida. Fora d’aquest temps acostuma a fer fred, els dies de l’adultesa passen rabent com un llamp i tot d’una ja som al caire del mig segle. Hi ha hagut fulguracions, mentrestant, i paraules i fets d’amor: fills, poemes, pensaments, la vida com una brasa.

Totes aquestes fites es van desgranant com molles de pa a Ermita* (Meteora), el darrer llibre de poemes de Jordi Llavina. Poemes narratius, en diu ell, 1400 versos ascensionals, respirats a consciència. Sí, perquè ara ja hi ha la consciència clara que l’ermita de Sant Pere del Puig és en un lloc concret de la geografia de la Selva del Camp, tant com en el mapa de l’ànima. Més fonda, diria, aquesta ermita, imatge del transcendent que en la seva modèstia emergeix com el temple d’una creença que l’autor sap i no sap. Perquè aquell Jesús en creu, el gest acalat del rostre vençut, els peus i les mans clavats a la fusta, també és, qui ho diria, en la pura meravella de la pols que gravita en l’aire! I aquella sensació de lleugeresa que se sent ja davant l’ermita en arribar-hi, tocant la paret blanca, em sento alliberat del feix/ llenyós dels anys. Un moment de plenitud humana, aquest moment d’or que relliga terra i cel, matèria i esperit. Un moment religiós al marge o al centre d’una creença religiosa. ¿Potser creuré, de nou, un dia? Per creure en un Déu cal creure en la vida, diria, també en aquell cel de nit, a vegades lluent d’estrelles i diverses vegades invocat en els versos que componen Ermita.

El camí de pujada a l’ermita és una figura simbòlica del camí de la vida, amb aquells ensopecs amb les pedres, tant si mires a terra per no caure com si, distret, mires la bellesa búdica de les velles oliveres o et meravelles amb la florida –en realitat, una mort- de les atzavares. Tot hi és: el paisatge que es va dibuixant en els ulls i en el cor a mesura que es fa, i el paisatge de l’ànima, amb aquella ferida que potser ara no sagna, però cou. La vida com una ferida que no es tanca. I per què s’ha de tancar si és per aquesta ferida que respira el cos? El poeta es veu com una poma de cove que té un cop. Hi ha algú que no tingui una macadura? És per aquesta macadura que anhelem una perfecció que només pot ser una aspiració. Es ben humà, aspirar a la completesa, i a la bellesa que ens fa més bells per dins que no pas per fora. Per fora, envellim. Però aquest envellir té el seu què, ja que dona una perspectiva, una forma de salut per al pensament. Sortir del melic per tornar-hi una mica més savi, si pot ser. Aquesta és l’orientació de la pujada a l’ermita, imatge de la pròpia ànima allà enfilada com un estel blanc.

En algun moment de la lectura d’aquesta fita poètica que és Ermita, de Jordi Llavina, on l’autor recorda lectures i poetes, he recordat jo també la lectura d’Ascètica, de Nikos Kazantzakis. Diu Kazantzakis: On anem? No preguntis!, puja, baixa. No existeix el principi, no existeix el final. Existeix aquest moment present, ple d’amarguesa, ple de dolçor, i jo el gaudeixo plenament.

Vet aquí el secret. No es pot aturar el temps, però sí que es pot viure el temps com si fos etern, proposa un viure més senzill, el meu poema. Un viure ple en l’acció i la contemplació d’aquest instant, res no es mereix la nostra espera/ sinó el xerric del primer grill o la improbable aigua d’un xàfec. Com s’explica en una antiga contalla hindú, Déu és, en aquest cas, en el xerric del primer grill, o en el cerç que templa la xardor de l’estiu. M’entretinc –diu el caminant Llavina- en coses francament petites. I tan grans manifestacions de vida! Al final d’Ermita es pregunta el poeta sobre el llibre que acaba d’escriure: ¿És llast o esclat?¿Terrejarà, esdevindrà altura? Diria que en aquells moments de plenitud que ens oferta la vida si hi estem atents, el cel es fa terra, i la terra cel. Ho diu amb els seus ulls closos, mirant endins de la llum de glòria, aquell Crist que penja d’una paret blanca de l’ermita.

*Ermita s’acompanya d’un epíleg de Mònica Miró i Vinaixa, i un plec de fotografies de Josep Massana.