Leopoldo Pomés. El mirador incansable

1.07.2019

Edicions 62 acaba de publicar No era pecat. Vivències d’una mirada, un interessant llibre de memòries de Leopoldo Pomés, personatge polifacètic de la cultura i la vida barcelonina dels darrers cinquanta anys.

Leopoldo Pomés.

No hi ha dubte, i menys després de llegir les seves memòries, que Leopoldo Pomés és veritablement un personatge singular. L’any 2015 la Fundació la Pedrera li va dedicar una magnífica exposició antològica centrada especialment en la seva faceta de fotògraf. Dèiem aleshores en una crònica corresponent publicada a Núvol que Pomés era “Un home polièdric de mirada incisiva i personalitat desbordant que ha fet de tot en la seva trajectòria, ha sigut fotògraf, publicista, cineasta, dibuixant, empresari i gastrònom entre altres coses, una mena de Miguel Àngel local…” Doncs no podem fer altra cosa que ratificar-nos plenament amb aquest perfil humà després de llegir les seves memòries.

Al llarg de dues-centes cinquanta pàgines Pomés va desgranant de forma planera, directa, sense embuts, alguns dels episodis que recorda amb més afecte i nostàlgia de la seva llarga vida. Resulta molt significatiu de les seves aficions que els noms dels capítols del llibre tinguin un marcat caràcter gastronòmic: Entrants, Primer plat, Segon plat, Postres i Cafè copa i petits fours.

Les primeres pàgines dels Entrants estan dedicades a rememorar la seva infància i primera joventut a Barcelona. Ens dibuixa amb nostàlgia la seva família i especialment l’admirada figura del pare, les poc reeixides experiències escolars a diferents centres, el seu refugi al terrat de casa seva, les vivències de la sòrdida Setmana Santa d’aquella època, les seves primeres experiències amoroses i els estius a Lloret de Mar. A poc a poc comença a endinsar-se ja en terrenys més relacionats amb les seves molt diverses activitats professionals.

Val a dir que tota la seva narració està gairebé sempre lligada directament a les persones amb les quals les va compartir. Cada projecte, cada experiència, l’associa a un personatge, normalment un amic, a qui tracta sempre amb una gran estima i generositat. Sens dubte Pomés ha sigut un personatge dotat per l’amistat, de la qual ha fet un eix de la seva vida.

Resulten molt interessants les seves apreciacions sobre els components del Dau al set – Brossa, Cuixart, Tapies o Ponç – a qui va fotografiar i amb qui va compartir interessantíssimes vivències.

A poc a poc el relat s’endinsa en les seves primeres experiències en el terreny de la imatge i la publicitat amb el seu Estudi Pomés. Es refereix també a la seva primera exposició fotogràfica a les mítiques Galerías Layetanas, el 1955; però curiosament el món de la fotografia no ocupa un lloc massa destacat en el llibre i no veiem aparèixer, entre els nombrosos personatges dels quals parla, fotògrafs de la seva generació. I és una llàstima perquè estic segur que aquí també tindria moltes coses per explicar-nos.

El fotògraf dedica, en canvi, nombroses pàgines al món de la gastronomia, per la qual sent una veritable passió en els seus més diversos vessants. Les influències del seu pare i la seva tia varen deixar-li una forta empremta. Diu ell mateix: “No sé si soc gourmet o gourmand però tinc una gran afició a menjar bé”. Una afició que el porta també a cuinar, a escriure sobre cuina  i a promoure i participar en diversos establiments de restauració que han gaudit de gran i llarg prestigi a la ciutat com “La tortilleria Flash-Flash” i “Il Giardinetto”, al carrer de la Granada del Penedès, i el “Restaurant 7 Portes”.

El Segon plat està dedicat a recordar les nombroses experiències que es van produir en els rodatges dels seus emblemàtics spots publicitaris, com el de la noia del cavall blanc per al conyac Terry, o les bombolles de Freixenet. Hi trobem els noms dels mítics models i artistes que cada any ens felicitaven les festes nadalenques. I Pomés té gairebé sempre paraules d’afecte i simpatia per la seva feina malgrat les moltes dificultats que li imposaven les presses i exigències dels rodatges i sobretot les dels maleïts agents dels artistes.

Aquest és al llarg de tot el llibre un dels trets característics del relat de Pomés. Sempre un record afectuós dels seus amics, coneguts, models o  col·laboradors, sempre paraules d’elogi i d’agraïment que posen de manifest el seu tarannà i la seva bona disposició per les relacions personals i d’amistat. Com ell mateix assenyala, en aquells anys “el cercle d’amics fou una mena d’illa feraç enmig d’un desert”. Però això no era fruit de la casualitat perquè, com també reconeix, ”sempre he buscat rodejar-me de persones inquietes i intel·lectualment molt actives”. I a fe que pel que ens explica ho ha aconseguit amb escreix.

Les Postres, els dedica a les nombroses dones que també han jugat un paper determinant en la seva vida. I també aquí explica amb tota naturalitat els seus èxits i fracassos de la seva intensa vida amorosa. I ho fa parlant sempre amb un exquisit respecte i amb delicadesa envers les seves parelles.

Tot el llibre està farcit d’espais de la ciutat que Pomés ha observat amb la seva mirada curiosa, que ell reconeix com un dels trets més distintius de la seva personalitat. Es qualifica així en diferents passatges de ser un mirador, “incessant”, “incansable” o “incurable”. No hi ha dubte que l’autor es coneix perfectament…

L’estil de la prosa del llibre és senzill, diàfan i la lectura del llibre resulta per als lectors de certa edat un recordatori de llocs i ambients entranyables: L’Avenida de la Luz, el cinema Principal Palacio o el Coliseum, el restaurants el Raïm, la Punyalada o les 7 Portes, el bars Maryland o Cosmos. I també de vivències i esdeveniments de la vida de la ciutat en els que ell va contribuir activament, com la cerimònia d’inauguració del Campionat Mundial de Futbol del 1982, o la promoció de la candidatura dels Jocs Olímpics del 1992.

El conjunt de la narració de la seva vida posa de manifest una manera de ser positiva, oberta a noves experiències i una ferma “joie de vivre”, fins al punt que les seves darreres paraules del llibre són: “Em trobo que sóc un pecador recomanat per la doctrina de l’hedonisme, per l’ètica del plaer”. Un plaer que sens dubte trasllada als lectors de les seves memòries.