Léopold Sédar Senghor, poeta de la ‘negritud’

24.01.2019

Seguint un projecte de volada literària, cal celebrar que Quaderns de Versàlia hagi publicat el Quadern VIII dedicat al poeta i polític senegalès Léopold Sédar Senghor, personatge polifacètic i controvertit, i que la meva generació va conèixer com a poeta de la ‘negritud’, concepte que ell mateix va introduir en l’imaginari col·lectiu, juntament al seu amic Aimé Césaire, en un text publicat a la revista L’Etudiant noir fundada l’any 1934.

Léopold Sédar Senghor. |

Hi va haver uns dies en què l’Àfrica era més visible que ara, culturalment parlant, i en bona part es devia a personatges com Léopold Sédar Senghor (Joal, Senegal, 1906 – Verson, França, 2001). Format primer a la Sorbona i després al liceu Louis-le-Grand, un jove Senghor va preparar la seva entrada a l’École normale supérieure, esdevenint el primer professor negre que va impartir classes de llengua francesa a França, llengua en la qual va escriure la seva obra poètica iniciada l’any 1945 amb la publicació dels poemes aplegats a Cants d’ombra.

Al final de la Segona Guerra Mundial, la relació de les colònies franceses amb la metròpoli van començar a canviar. Era un temps de ràbia i descontent a l’Àfrica: el fet colonial provocava refús, rebel·lia. En aquesta època Senghor va escriure els seus poemes més combatius dedicats als soldats senegalesos, reclutats a la força, per tal ‘d’exorcitzar el malestar que la injustícia li produïa’. Així ho escriu la professora Inmaculada Díaz Narbona en un text en el qual també refereix que l’any 1948, i coincidint amb el centenari de l’abolició definitiva de l’esclavitud, Senghor va presentar la que seria l’obra cimal del moviment de la ‘negritud’: l’Anthologie de la nouvelle poésie nègre et malgache da langue française. Tots els autors d’aquesta antologia són poetes negres de tots els continents que amb els seus poemes van denunciar una situació històrica que feia cinc-cents anys que durava: esclavitud i colonització, marginació i explotació. Poesia que sense perdre peu en la seva forma èpica o lírica, es va constituir en l’expressió d’una presa de consciència.

Mentre representava el Senegal a l’Assemblea nacional francesa, Senghor, socialista, va votar a favor de la vaga de ferroviaris de la línia Dakar-Níger, que va paralitzar la colònia. En aconseguir una popularitat enorme, Senghor va deixar el moviment al qual pertanyia per fundar el Bloc Démocratique Sénégalais, que va guanyar les eleccions de 1951. Senghor va ser un dels impulsors de la Federació de Malí i va arribar a la presidència de l’Assemblea Federal, que finalment es va desmembrar. Amb la independència de Senegal, que es diu que el poeta polític, o el polític poeta va pactar al despatx del president Georges Pompidou, de qui era amic des de l’època de la seva formació acadèmica, l’any 1960 Léopold Sédar Senghor va convertir-se en el primer president de la República del Senegal. Ho va ser durant vint anys. Potser massa temps, a dir dels seus opositors.

Léopold Sédar Senghor va ser un poeta i humanista que va voler relacionar el continent negre amb el món global, de cultura a cultura, de personalitat a personalitat en igualtat de condicions. A més del concepte de ‘negritud’ –la seva poesia és l’expressió d’un saber ancestral que incorpora la il·lustració francesa-, Senghor va crear la Francofonia i tenia l’esperança d’ajudar a crear el que ell en deia ‘la civilització de l’universal’. Va escriure textos assagístics en aquest sentit, com el titulat ben significativament: El que jo crec: negritud, francofonia i la civilització de l’universal, publicat l’any 1988.

La poesia de Léopold Sédar Senghor, una poesia incardinada en el segle XX, és essencialment simbolista alhora que per la seva cultura procedent de l’etnia serere és basada en el cant. Èpic, líric, declamatori i intimista es diu de Senghor al Quadern de Versàlia a ell dedicat, on trobem traduccions de Cants d’ombra i Hòsties negres (traducció de Núria Busquet), Nocturns i Cartes d’hivernada (traducció de Josep M. Fulquet), Poemes diversos i Poemes perduts (traducció de Josep Gerona). Xoán Abeleira ofereix la traducció castellana de Elegías mayores. El volum conté comentaris d’especialistes com: Inmaculada Díaz Narbona, Jean-Michel Devésa, Landry-Wilfrid Miampika, Janet G. Vaillant, René M. Gnaléga, Diop Papa Samba i Jano Riesz, que donen una àmplia visió tant del poeta i intel·lectual com del polític. La publicació, que s’acompanya d’uns il·lustratius dibuixos de Khalid el Bekay, es clou amb el capítol Poemes a partir de Léopold Sédar Senghor, entre els quals trobem poemes d’Anton Carrera, Josep-Ramon Bach, David Madueño, Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez, Quilo Martínez, Victor Mañosa i Josep Maria Ripoll, entre d’altres.

De nom cristià, Léopold, Sédar, nom que en serere vol dir ‘aquell que mai no coneixerà vergonya’, i Senghor, cognom d’origen portuguès, el poeta creia que el llenguatge simbòlic de la poesia podia constituir un bon fonament per al seu projecte personal, intel·lectual, poètic i polític. Senghor va ser elegit membre de l’Acadèmia francesa l’any 1983 i va morir a Verson, Normandia, l’any 2001. Potser el seu nom no diu gaire res a les noves generacions. D’aquí ve que la seva recuperació com a intel·lectual i poeta de la ‘negritud’ sigui no només necessària sinó també oportuna en un moment en què d’Àfrica només veiem la deplorable imatge de desenes i centenars d’immigrants anònims, éssers humans perduts en el mar a bord de fràgils pateres.