L’Enfant Terrible dels Joglars

3.07.2015

A vegades vas al teatre per l’obra que hi fan i en altres ocasions ho fas per qui hi actua, sense importar-te l’obra que hi facin. En el cas dels Joglars hom s’acostuma a decantar per aquesta segona opció. Els Joglars agraden o no agraden, però el que és indiscutible és que les seves obres estan molt treballades. Fan un teatre diferent, la marca de la casa hi és pertot. L’escenografia austera i funcional, com la famosa Cúpula on acostumen a assajar, el vestuari lluït alhora que auster i el treball actoral minuciós i intencionat.

VIP d'Els Joglars

VIP d’Els Joglars

Ramon Fontserè, hereu d’Albert Boadella, firma amb Martina Cabanas aquest VIP senzill, gens pretensiós, però efectiu. L’actor estrella de la companyia demostra que als seus gairebé seixanta anys segueix en plena forma. Es posa a la pell d’un “enfant terrible” fent-te posar els pèls de punta i ataca directament la línia de flotació de pares, mares i educadors per deixar ben clar que qui mana en aquest món són els tirans dels nostres fills.

Un bon amic meu en una ocasió va dir una frase que em va deixar glaçat: “Procuro que els meus fills s’adonin que per a mi no són el més important d’aquest món”. En aquell moment vaig pensar que allò era una animalada, però un cop veus l’obra t’adones que el meu bon amic tenia tota la raó. L’educació dels infants és un dels reptes més delicats de la nostra existència i hem d’evitar coronar els més petits com a monarques de les nostres vides. Educar no és consentir.

Els Joglars treballen molt i molt bé! En Fontserè està immens, com a fetus i com a infant, si bé en aquesta obra no desplega tot el seu art com en el Coloquio de los perros que vam veure fa un parell d’anys. Però ell no és l’únic que excel·leix. Pilar Saez i Dolors Tuneu són dues grans actrius que juntament amb en Xevi Vilà i en Xavi Sais fan sorgir del no-res més de trenta personatges diferents. Els més sorneguers, probablement el professor de ioga hindú que broda en Xavi Sais o la nena argentina que interpreta Dolors Tuneu.

Cal fer esment, però, d’un personatge que pot passar desapercebut però que va acompanyat d’una crítica social ferotge a la detecció compulsiva i precoç del TDAH que tantes pàgines de tinta ha generat recentment. L’obra planteja de manera desenfadada però àcida si realment aquest tipus de malaltia existeix o si com bé va dir el seu descobridor, tot era una farsa. La sobremedicació infantil i l’empara d’educadors i familiars en la malaltia com a justificació dels seus mals tampoc queden exempts del clatellot joglar.

Tota l’obra té un caire de cerimonial que acaba en l’entronització dels més petits per part dels adults que han caigut en la seva pròpia trampa sobreprotectora. A aquest aire ritual hi contribueixen les dues timbales que van fluint per l’escenari i que els actors van fent sonar compassadament.

Els actors semblen flotar, més que caminar per l’escenari, és com si tot plegat fos una dansa que flueix per si sola. Les escenes estan plenes d’imatges pensades per a la contemplació. Segur que mai heu imaginat que el trencament d’aigües d’una embarassada pot ser una cosa estèticament bonica, però els Joglars ho converteixen en un poema visual. Els petits discursos micro en mà que hi ha al llarg de l’obra ajuden a separar la realitat del món oníric pel qual transcorre l’acció.

Molt d’art i cinquanta-tres anys sobre els escenaris fan que aquesta companyia, sovint polèmica i sempre àcida, triomfi un cop més a casa seva després de tants anys d’exili voluntari.  Els podrem veure dins la programació del Festival Grec fins al proper 8 de juliol a la Sala Barts de Barcelona.

Respon a Joan Pérez Caro Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Si us plau!! Prego més informació per part vostre. Com podeu dir que el descobridor del TDAH era aquest senyor.
    El TDAH existeix molt abans que aquest senyor hi fos al ventre de la seva mare.

    Si us plau deixeiu de confondre a la gent i feu el favor de donar informacions seriores i contrastades. Perque no poseu en dubte la existència de la fibromiolgia o la depresió???

    “Cal fer esment, però, d’un personatge que pot passar desapercebut però que va acompanyat d’una crítica social ferotge a la detecció compulsiva i precoç del TDAH que tantes pàgines de tinta ha generat recentment. L’obra planteja de manera desenfadada però àcida si realment aquest tipus de malaltia existeix o si com bé va dir el seu descobridor, tot era una farsa. La sobremedicació infantil i l’empara d’educadors i familiars en la malaltia com a justificació dels seus mals tampoc queden exempts del clatellot joglar.”

    En sembla vergonyos llegir aquestes bestieses per part de gent que es diuen periodistes. Abans d’escriure informeu-vos be!!!

    Gràcies