‘L’empestat’ sota la tempesta

11.04.2018

Què hi passa, a La tempesta de Shakespeare, un cop Pròsper ha renunciat a la màgia i abandonat l’illa? Amb el suport de l’existencialisme de La pesta, d’Albert Camus, el dramaturg i actor Jordi Oriol ha assajat l’escriptura i ha encarnat una continuïtat de l’obra shakespeariana. Fins al 29 d’abril podeu anar a veure L’empestat a la Sala Beckett, dirigida per Xavier Albertí i escrita i interpretada pel mateix Jordi Oriol, acompanyat de l’imprescindible Carles Pedragosa.

Jordi Oriol protagonitza el seu text ‘L’empestat’, fins al 29 d’abril a la Sala Beckett.

El títol de l’obra, que dura uns cinquanta minuts ben aprofitats, ja és un joc de paraules: tempesta i empestat, dos actors que apareixen a escena al mateix temps que ho fa la Sonata 17 de Beethoven, també coneguda com La tempesta. A l’escenari plou gairebé tota l’estona. El piano el toca Carles Pedragosa, Gabriel, alter ego de l’Ariel de Shakespeare. La música no es limita a acompanyar el text, sinó que és el text que s’adapta al ritme irregular de la sonata de Beethoven, amb els seus silencis seguits de frenesí de notes. El discurs de l’Ivan, alter ego del Caliban interpretat per Jordi Oriol, accelera i frena al ritme de la simfonia que toca Gabriel, que fa la funció d’oracle. Animalitzat, el pianista fa sons guturals i d’entrada no li surten les paraules, només la música. Carles Pedragosa toca el piano com els àngels i Jordi Oriol té l’afició i el do de recitar, i en aquest sentit tots dos fan molt bé allò que saben fer. Oriol, a més, desplega excel·lentment la seva vena d’escriptor, amb un estil equiparable a la poesia del rapsode Josep Pedrals. En Jordi Oriol posa la poesia, en Carles Pedragosa l’habilitat de tocar el piano en condicions adverses i el director (i també compositor) Xavier Albertí posa la música a primera línia de l’espectacle .

A La tempesta de Shakespeare, Pròsper educa Caliban i Ariel en l’art de l’alquímia, la màgia que Pròsper empra per intentar recuperar el seu poder. L’empestat comença quan Pròsper ja ha marxat de l’illa i renunciat a l’alquímia, que no és altra cosa que logos, la paraula, la capacitat de reflexió. L’Ivan de Jordi Oriol renega del que li han ensenyat, del miratge del vers i dels jocs de paraules, que amplien el nostre món i encenen el nostre desig d’infinit però que són incapaces de transcendir mai del tot. En un moment determinat, el protagonista fa això que hem fet tots de repetir una paraula fins a buidar-la de significat i reduir-la a so. L’habilitat de construir frases és fruit del coneixement estudiat, però per desesperació del protagonista (i alegria nostra, que somriem a la butaca), l’artesania dels mots que rimen deriva fàcilment en un vers pel vers, en l’absència de sentit. Em sobta el retorn al teatre en vers, a ple segle XXI, però és una sorpresa agradable i coherent amb la proposta: llençat de la mà de Déu i de Pròsper, el protagonista clama contra el logos. La curiositat per la poma bíblica, la paraula i el coneixement ens condemnen a ser alguna cosa més que animals; ens arrenquen la ignorància per llançar-nos en braços d’una llibertat que ens va gran i que és inclement, allunyada de les comoditats del paradís. Fins al moment en què ha buscat la solució al seu buit existencial en un llibre xop, l’Ivan de Jordi Oriol m’ha recordat la ira del Zaratustra de Nietzsche, que es rebel·la contra tota la cultura adquirida.

Carles Pedragosa interpreta Gabriel a ‘L’empestat’, de Jordi Oriol.

Tal com explica el mateix autor i actor Jordi Oriol en aquesta entrevista, a la novel·la de Camus un brot de pesta posa tota una ciutat en quarantena. L’epidèmia impedeix que els residents puguin sortir fora. La privació de llibertat fa que tothom vulgui marxar, fins i tot aquells que mai no havien volgut fer-ho. Amb el mateix desesper dels ciutadans atrapats, Ivan explora amb l’oracle les opcions que li queden, busca en va una pauta després del naufragi. No és la primera vegada que en Jordi Oriol fa un remake shakespearià amb finalitats existencialistes. Va fer-ho amb La caiguda d’Amlet, també una re-interpretació del tot lliure de la tragèdia del príncep danès. Si parlem de llenguatge, el registre lingüístic que empra Oriol combina termes i conceptes cultes amb barbarismes, referències erudites amb descuits aparentment ingenus però netament intencionats, com ara confondre la poma bíblica amb una pera. Lluny de ser un pastitx, la fórmula del text funciona i Jordi Oriol sap com aplicar-la: sembla que ens expliqui un conte sobre l’origen de l’humà i de la filosofia.

Els personatges de L’empestat són en un no-lloc, en una illa que sabem que és una illa, si entenem que l’espectacle és una continuació de La tempesta, però que podria ser qualsevol lloc indefinit, fora del temps. L’empestat és una obra de text i de cos, perquè els dos actors es mouen i tenen convulsions, empesos per l’aigua que persisteix a caure. Tant Pedragosa com Oriol excel·leixen en la coreografia, en els gestos i en els brams. L’obra té crits desesperats, però no són gratuïts: a diferència del que passa en certes ocasions, a L’empestat els actors no criden per cridar ni gesticulen per gesticular: si bramen, és per l’animalitat que els surt, ells que estan a mig camí entre el salvatge i l’individu format. L’únic que hi és quasi absent, a l’obra, és la trama. Però no la trobareu a faltar: l’espectacle dura uns cinquanta minuts, i la interpretació entregada dels dos actors, amb el suport d’un text prou sòlid, s’aguanta per si sola.