L’educacionari de Joan Manuel del Pozo

Hem passat de la saviesa al coneixement i, posteriorment, hem reduït el coneixement a mera informació. Joan Manuel del Pozo, exconseller d'Educació, publica 'Educacionari' (Edicions 62), un assaig en què es mostra contrari a reduir l’ensenyament a les anomenades matèries instrumentals.

Educacionari de Joan Manuel del Pozo s’articula al voltant de seixanta mots o locucions que tenen a veure amb l’educació. L’autor reflexiona i suggereix idees tot provocant un descobriment dels nous paradigmes que envolten el món educatiu però cercant l’essència, allò invariable i irrenunciable. Notem un profund coneixement del tema, tant des d’un punt de vista teòric com vivencial, amb la perspectiva i profunditat de camp que dóna el fet de ser professor i haver ocupat diversos càrrecs a l’administració.

Del Pozo exposa les seves idees amb un estil pausat i meditat i, per tant, allunyat de corrents pedagògics que enlluernen però que acaben encegant el debat. Sovint recorre a l’etimologia grega o llatina dels mots per centrar el tema però també per mostrar allò que és fonamental i definitori. Si és menester, es recolza en la fina ironia o els jocs de paraules, com ara quan ens diu que “sovint l’expressió «pedagogia de l’esforç» vol dir més ‘esforç com a única pedagogia’ i no pas ‘pedagogia per facilitar l’esforç’”.

L’obra s’obre reconeixent que “cap acte humà és educativament neutral ni estèril ni indiferent”, amb la qual cosa els plantejaments de caire ètic són inherents a tota acció educadora, més enllà de l’activitat a col·legis i instituts. Del Pozo defensa una estreta vinculació entre ètica i educació, fins al punt que ambdues es transcendeixen mútuament. En conseqüència, els actuals sistemes d’indicadors per mesurar l’èxit educatiu no són fiables ja que “porten dins seu models pedagògics de persona i de convivència no reconeguts ni molt menys justificats”. I sosté que, contra el que es pugui pensar, aquestes mesures no són mai neutres.

Aquests plantejaments són una mostra més del reduccionisme que s’ha instal·lat al món educatiu. Per una banda, s’ha passat de la saviesa al coneixement i, posteriorment, s’ha reduït el coneixement a la informació. Però també s’ha confós la llibertat de càtedra amb “la simple protecció de l’individualisme docent més groller” o la interpretació de l’autoestima com “un dret a la perpètua aprovació, al consentiment constant, a la complaença sistemàtica”. Una de les preocupacions que el professor del Pozo ha expressat també en entrevistes recents és la falsa creença, molt estesa, que “tot té una solució tècnica i que això ens allibera de qualsevol responsabilitat”.

Haurem de recórrer a l’estudi de la filosofia per poder fer front a la complexitat del món actual. No confonguem això amb una defensa gremial. Els coneixements suficients de ciència són importants perquè aquesta recorre a “procediments de mètode exigent contrastat” i i el seu “enorme potencial cognitiu […] es fonamenta en la seva modèstia i capacitat autocrítica”. També és necessària la matemàtica ja que “entra de ple en l’operació abstractiva que és indispensable per a la producció de coneixement”. Òbviament tot plegat seria impossible sense el domini de la paraula: tant l’oral com l’escrita. I és que la llengua ens dóna personalitat individual i col·lectiva i el seu bon coneixement és clau en una societat democràtica.

No es tracta de reduir l’ensenyament a les anomenades matèries instrumentals. L’aposta que es fa en el llibre és per una formació integral que giri al voltant de tres eixos: racional, ètic (social) i estètic. D’aquí la necessitat de la llibertat, tot educant en ella i per a ella. La democràcia és un dels seus exponents i “l’única comunitat valuosa és la comunitat de diàleg, regida pels principis de veracitat, rectitud i intel·ligibilitat”. Això requereix informació, transparència i coneixement per expressar l’opinió en lloc i forma adequats.

L’orientació ideològica de De Pozo es fa palesa puntualment en alguns passatges: quan fa una proclama en defensa de l’educació pública de qualitat i el reconeixement de la funció de l’escola concertada o la importància dels col·legis professionals dels docents. També quan critica la gestió governamental de l’actual situació econòmica, que desempara els més desfavorits, o la demanda de llocs de treball adequats per donar sentit a la meritocràcia.

Estem davant una obra de capçalera per als docents, una font d’idees per a les famílies, una posada al dia per als ideòlegs de les noves pedagogies, un toc d’atenció per als positivistes de la ciència i la tecnologia, una guia per als gestors de l’educació… Un plaer per al lector sensible.

Joan Manuel del Pozo
Educacionari. Una invitació a pensar i sentir l’educació a través de seixenta conceptes
Llibres a l’Abast – Edicions 62
Barcelona, febrer 2014

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació