“L’Editto Bulgaro”, el rebuig de Berlusconi a la sàtira

8.06.2015

L’obra comença amb una advertència: al grup Mediaset no li fa gens de gràcia L’Editto Bulgaro i, per tant, a nosaltres, el públic, tampoc ens n’ha de fer. Cap rialla i el monstre italià de la comunicació estarà satisfet, no se sentirà ofès i no demandarà la companyia teatral. El resultat és evident: reprimir el riure incita encara més a la riota. La Calòrica obre amb aquest avís per evidenciar que a la censura li sol sortir el tret per la culata. Com més s’entesten els censors a restringir, més gent està disposada a saltar-se el veto. Intentar soterrar missatges molestos i impúdics fa que més persones hi vulguin accedir per vies clandestines. En ple segle XXI la prohibició de continguts és vigent però gens efectiva. La força torrencial d’Internet sacia la morbositat.

L'editto bulgaro de La Calòrica

L’editto bulgaro de La Calòrica

L’Editto Bulgaro ha estat recuperada per a la Setmana del Llibre Prohibit que se celebra al Born Centre Cultural. L’espectacle és una reflexió descarnada sobre la relació de desconfiança amb què cohabiten poder i periodisme. En aquest cas, posant l’accent en la concepció de la llibertat d’expressió que tenia Silvio Berlusconi quan dirigia Itàlia des dels salons del Palazzo Chigi de Roma. La Calòrica ho fa condensant en una hora i mitja l’episodi conegut com “l’edicte búlgar”. De visita a Bulgària, en una roda de premsa davant de dos-cents periodistes, Berlusconi va condemnar el que considerava un “ús criminal” de la televisió pública italiana, la RAI, per part dels periodistes Enzo Biagi i Michele Santoro, i l’humorista Daniele Luttazzi.

El cas més mediatitzat va ser el de Luttazzi, que és el cas en què se centra l’obra. Un episodi que a pesar del seu origen ultralocal va cridar l’atenció de la companyia. «Sempre ens havia agradat la figura de Berlusconi perquè té un caràcter universal. És un polític “gamberro”, amb un punt molt antic. Ens semblava un personatge amb molt de magnetisme. Vam creure que en lloc de centrar-ho en un fet de la nostra esfera política, en què de seguida et posicionaries a favor o en contra, el millor era un cas com aquest en què tothom podria escoltar la faula política i fer la seva translació al nostre sistema polític», explica el director Israel Solà.

És innegable que l’exprimer ministre italià és un polític fascinant. Un pou sense fons d’actituds exagerades, decisions dictatorials i afers sexuals obscurs. La història que va protagonitzar Daniele Luttazzi va ser especialment escandalosa. El 2002 Berlusconi era el president del Consell de Ministres, càrrec que el feia automàticament el màxim responsable de la televisió pública, però alhora també era el president de Mediaset —i ho segueix essent—, el principal grup mediàtic d’Itàlia. Totes les armes per fer-se un país a mida. El 14 de març, Luttazzi, al seu programa Satyricon, entrevistà Marco Travaglio, autor del llibre L’olor dels diners, en què es rastreja l’origen de la fortuna d’Il Cavaliere i els vincles amb la màfia. Durant l’entrevista es van exposar dades que deixaven al primer ministre en una situació molt delicada. Però Berlusconi era presidente del Consiglio dei Ministri. Cap humorista li faria perdre el poder.

Satyricon tan sols va resistir una emissió més. El programa va ser suspès perquè es va al·legar un fals descens de l’audiència durant les últimes setmanes. Luttazzi desapareixia de la RAI. D’ençà del veto de l’humorista a la televisió la seva fama va créixer encara més i aquell mateix any va omplir els teatres d’Itàlia amb un monòleg en què seguia satiritzant la figura de Berlusconi. Precisament la sàtira és el que feria i enrabiava Il Cavaliere. Més que no pas les fosques revelacions que es feien en directe, que podia refutar amb estratègies de comunicació. La sàtira no la podia digerir perquè se li escapava de les seves poderoses mans. Per tant, va haver d’actuar de manera fulminant, sense discreció, davant tot Itàlia, amb la suspensió de Satyricon, que per altra banda els italians ben aviat oblidarien.

Però l’obra no només reprodueix les entrevistes i monòlegs reals dels protagonistes del cas; també introdueix el vodevil de tres senyores Maries fidels a Il Cavaliere. Cap d’elles, tot i llegir la premsa diàriament, coneix l’editto bulgaro. Per Solà representen el soterrament interessat que hi va haver del cas: “Les tres senyores vénen a ser la veu del poble italià. El que fan és comentar alguns aspectes que ens interessen com, per exemple, que si no hi ha cap demostració de força dels periodistes després ningú s’assabenta de què ha passat perquè queda tapat”. I tampoc queden fora de l’obra els últims episodis que ha protagonitzat Berlusconi. “Velines” ocupant càrrecs ministerials, festes bunga-bunga, judicis per corrupció de menors i frau fiscal i la consegüent expulsió del Senat. La Calòrica rescata L’Editto Bulgaro sempre que pot —la consideren una “obra de cartera” d’escenografia senzilla— i a cada nova representació hi afegeixen les últimes astracanades de Berlusconi, el rei de l’excés, que darrerament apareix tan inquietantment entranyable al seu nou compte d’Instagram.