L’assassinat de Màrius Serra trasbalsa la ficció

20.04.2018

La tendència de Màrius Serra pels enigmes, aquesta vegada, s’ha concretat en forma de thriller literari. El resultat és una història plena d’estímuls que combina registres diversos del gènere negre, de la novel·la policíaca, de la crònica i de la política ficció per acabar construint una obra amb possibilitats de best-seller.  Si tot això ho traduïm al vocabulari de l’autor vallesenc,  La novel·la de Sant Jordi es pot definir com un Enigmàrius novel·lat a la recerca d’una paraula clau: el nom de l’assassí.

El pròxim dissabte 1 de desembre Màrius Serra hi serà al Mercat de Nadal del Llibre i participarà a dues xerrades: L’amor per la sàtira amb Sergi Pàmies i Lletres d’infantesa, en la qual entrevista a Joan Margarit.

Màrius Serra i Oriol Comas i Coma

A propòsit del títol, clar i rotund, és possible intuir alguns aspectes de l’argument: la història es desenvolupa durant la festa del llibre i la rosa a la capital catalana. No es tractarà, però, d’un Sant Jordi habitual. D’una banda, les circumstàncies polítiques excepcionals i els precedents terroristes a la ciutat inculquen un clima de tensió i perspicàcia. En produir-se els primers assassinats, es desencadena un alarmisme general, combinat d’una certa expectació morbosa. Les víctimes, curiosament, s’han escollit entre els escriptors més reclamats del cartell, la qual cosa desconcerta els lectors i, al mateix temps, activa un operatiu policial que ja estava en alerta 4.

Màrius Serra juga magistralment amb la psicosis col·lectiva al voltant del terrorisme i de la violència institucional per despistar el públic respecte la veritable autoria del crim. El Sant Jordi sanguinari de la novel·la, des d’un punt de vista literari, transcendeix el concepte barthrià de la mort de l’autor i esdevé una crítica punyent contra l’establishment cultural, contra el sistema corporatiu de les editorials, contra els èxits de vendes internacionals o contra la perversió mediàtica dels escriptors. Una crítica, però, que, venint de qui ve, no deixa de ser un gest de falsa modèstia o, més ben dit, d’ironia metadiscursiva.

La novel·la de Sant Jordi és també un text de boyeurisme literari ja que funciona com una gran galeria de paper on s’exposen els protagonistes il·lustres d’aquesta diada: escriptors famosos, editors reputats, presentadors de televisió, periodistes mediàtics… Màrius Serra n’és un gran coneixedor i, enguany, amb el seu llibre, ha volgut reproduir l’arquitectura a escala literària d’aquesta festa de la lectura. No hi faltarà cap personatge destacat: les entrevistes de Jordi Basté, els Òscars presentant la Competència al Palau Robert o la Gemma Ruiz dirigint un acte institucional, a part d’al·lusions més o menys directes a una gran quantitat d’escriptors coneguts.

Els mecanismes interns de la novel·la, en forma d’engranatge textual, provoquen una experiència de lectura amb ressorts lúdics que van més enllà d’una praxis habitual. L’obra està dissenyada com si fos un joc i és per això que hi figura la versió en paper d’Oriol Comas i Coma, director del Festival Dau i creador de jocs de taula, algun, fins i tot, en companyia del mateix Màrius, com ara: Verbàlia. L’Oriol és un dels personatges destacats de la novel·la. Precisament, per a aquesta història, crearà un joc anomenat L’Ego, en al·lusió, per homofonia, al joc de peces interconnectables Lego, que consisteix a mesurar la vanitat dels escriptors.

Segurament, La novel·la de Sant Jordi  és un dels textos més ambiciosos de Màrius Serra. L’autor també ha volgut participar-hi com a personatge, en una transferència textual que sempre comporta riscos, com ara el de quedar immortalitzat com a personatge, per sempre més, i no com a autor verídic. Aquest desdoblement dóna lloc a una estructura narrativa molt complexa que tècnicament es coneix com myse en abyme, però que es pot traduir com un “joc” de miralls (insistint en la idea lúdica). El lector s’adonarà que hi ha una novel·la dins la novel·la que ell no pot acabar llegint, però si intuint. Tot plegat és un artifici d’il·lusionisme narratiu que no estranyarà aquells que coneixen la capacitat ingeniosa de l’autor.

Recomanem, per tant, aquest últim llibre de Màrius Serra que té vocació d’antonomàsia. Ara falta comprovar si el públic decidirà convertir-lo, efectivament, en la novel·la de Sant Jordi, és a dir, en el llibre més venut de la jornada.