L’art de tornar a viure

20.06.2019

La Perla 29 tanca la temporada a la Biblioteca de Catalunya amb una proposta que parla del pas del temps i, especialment, de la possibilitat d’esmenar errors del passat. Això ja ho he viscut és una proposta amb tres virtuts: una escenografia brillant de Max Glaenzel, un text de J.B. Priestley amb reflexions molt ben trobades i una atmosfera mística que atrapa l’espectador. És un còctel perfecte.

Carles Martínez i Sílvia Bel a ‘Això ja h he viscut’, de J.B. Priestley | © Bito Cels

La sala camaleònica del Raval sempre sorprèn amb una disposició de l’escenari i les grades que, pràcticament, mai es repeteix. Les necessitats de cada obra manen i són determinants per ubicar el focus narratiu en el lloc més adient dins de l’espai, amb la màxima versatilitat. En aquest cas, amb el públic disposat en forma d’amfiteatre, s’aconsegueix un efecte interessant i permet visualitzar a la perfecció tot allò que transcorre damunt de l’escenari, curosament decorat i dotat d’un aire misteriós que recorda un cas d’Agatha Christie, com també destaca el Bernat Puigtobella en la seva crítica. És inevitable pensar, en tot moment, qui és l’assassí, tot i no haver-n’hi cap, aparentment.

Què faries si la vida es repetís, en cicles continus de forma impertorbable, els mateixos fets una vegada rere l’altra, però tinguessis l’oportunitat d’alterar aquests cicles i corregir algun esdeveniment fatídic? L’obra planteja aquest dilema, amb un toc filosòfic, a través del personatge del Doctor Görtler, interpretat per Carles Martínez. Enigmàtic i amb un caràcter estrany, és l’element en discòrdia que altera la suposada harmonia de la resta de personatges que passen un cap de setmana en un hostal. Ell els exposa les seves teories desgavellades i alerta d’un fet pròxim dramàtic. A partir d’aquí, la resta té a les seves mans la determinació de trencar amb el destí, o no.

Sergi Belbel dirigeix aquesta peça amb astúcia, dominant els temps i deixant lluir cada escena i personatge amb tota la seva amplitud, amb precisió i un ritme pausat que mostra els esdeveniments cuinats a foc lent. Cada actor i actriu, d’altra banda, té el seu moment d’or per exhibir-se de cara al públic, i s’evidencia la bona connexió entre ells, potser gràcies a treballs anteriors que alguns d’ells ja havien compartit plegats, com la Míriam Alamany, el Jordi Banacolocha, la Sílvia Bel i el ja mencionat Carles Martínez, que ja havien demostrat la seva bona sinergia al Maria Estuard, del Teatre Lliure, també dirigida per Belbel. Per a aquesta ocasió s’hi incorpora a l’elenc un brillant Lluís Soler i el bon fer de Roc Esquius.

Sí, bones interpretacions, però també és convenient destacar que cap dels personatges presentava, des del punt de vista dramatúrgic, unes característiques excessivament complexes. Això no els treu mèrit, òbviament, però estem davant d’una peça sense massa moments de trencament emocional o tensió narrativa. El seu autor, J. B. Priestley el va concebre per tancar la trilogia dedicada al temps, que arrencava amb la sonada El temps i els Conway. En general, és un bon exercici reflexiu que, malgrat tot, podria anar més enllà. És com si l’obra hagués passat de la introducció a la conclusió sense passar per un nus atractiu.

Ara bé, l’interès no decau en cap moment, potser el so estrident de la pistola hi ajuda, amb l’ensurt que comporta. Tanmateix, Això ja ho he viscut convida a parar-nos a pensar en el pes de les nostres accions, la responsabilitat de canviar les males decisions, si això està a les nostres mans, i d’actuar contra el que està escrit. I també introdueix diversos debats subjacents: els privilegis de l’statu quo, la dependència de la classe obrera amb els que manen, la tolerància envers els nouvinguts, el patriarcat i, per acabar amb un punt romàntic, el poder de l’amor.