L’art de la postguerra espanyola: entre la ràbia i l’esperança

11.12.2018

La galeria Mayoral ens acosta a l’art que va sorgir d’un dels episodis més vergonyants i obscurs de la nostra història, la postguerra, a través de l’exposició Amb la rebel·lia neix la consciència. Comissariada per l’historiador i crític d’art Tomás Llorens, inclou una acurada selecció d’obres de Rafael Canogar, Modest Cuixart, José Guerrero, Josep Guinovart, Luis Feito, Manolo Millares, Antonio Saura i Antoni Tàpies. A banda del valor i significació de les obres exposades, la mostra és una excel.lent ocasió per replantejar-nos la rellevància de l’art de postguerra en les institucions culturals.

 

En una Espanya encara sotmesa pel franquisme i immersa en un profund aïllament internacional, una generació d’artistes emergents coneguts com El Paso va irrompre en el panorama artístic nacional, en aquella època sumida en la crisi. Aquesta astènia creativa, però, no va ser causada per la manca d’artistes, sinó més aviat pel nul interès que varen mostrar els òrgans institucionals per promoure qualsevol iniciativa artística. A pesar de les circumstàncies, el 1957 va germinar un nou capítol en la història de l’art espanyol. La formació del grup El Paso va significar la completa renovació de l’art de postguerra i la proclamació del renaixement de l’art d’avantguarda espanyol, allunyat de l’academicisme ranci que imperava aleshores. El règim, que de portes endins ignorava per complet el nou art, se’n proclamava abanderat fora de les nostres fronteres. Les seves obres eren una oportunitat per mostrar una imatge inèdita i moderna del règim franquista. En definitiva, l’art com a eina de manipulació política. Res de nou.

Dins del grup van confluir diverses personalitats artístiques provinents de tendències completament heterogènies però amb una mateixa visió: l’art com a element de cohesió i  de compromís amb la societat a través d’una actitud ètica i moral que convertia el llenç en un camp de batalla. Justament aquesta actitud enfront de la realitat viscuda va definir, també, la dimensió plàstica del grup a través d’una avantguarda que significava rebel·lió, consciència crítica i ruptura. En l’assimilació d’aquest nou llenguatge que cada un dels integrants va interpretar en clau personal, va ser vital el viatge de tots ells a Paris en l’època d’esplendor de Fautier Dubuffet o Wols, així com va ser-ho, també, el posterior descobriment de la pintura nord-americana de Pollock, Rothko o De Kooning. La creença en una poètica artística del compromís els va portar cap a una agressiva i intensa expressivitat on, com els informalistes francesos, la matèria es va convertir en l’element definitori de les seves creacions. Les violentes pinzellades empastades, les esgarrapades al llenç, el dripping, la xarpellera o la sorra van ser els vehicles expressius més adients per transmetre les ferides i l’opressió que l’statu quo infligia.

Tot i aquesta obertura a les tendències europees i americanes, el pes de la tradició mai es va esvair. De fet, la virtut d’aquests artistes rau en l’habilitat per expressar allò que els hi era propi amb un llenguatge plàstic actualitzat. Cap influència exterior va aconseguir esborrar l’empremta de Goya o de José Gutiérrez Solana, referents imprescindibles de l’Espanya negra i el seu sentit dramàtic intrínsec.

No obstant això, hem de tenir molt clar que l’art de postguerra, tot i representar un pas imprescindible en la consolidació de la modernitat artística espanyola, no es pot reduir als integrants d’El Paso. En aquest sentit la mostra que ens ofereix la galeria Mayoral intenta descentralitzar el protagonisme del grup madrileny, posant-lo en diàleg amb artistes catalans coetanis com Antoni Tàpies, Modest Cuixart o Josep Guinovart.

I és aleshores quan ens adonem de la feina que queda per fer. El discurs artístic predominant durant la tèrbola postguerra és encara avui reduccionista i hegemònic, fet que resulta paradoxal si tenim en compte la naturalesa plural i eclèctica de la producció durant la segona meitat del segle XX. Només cal pensar en Maruja Mallo, Lucio Muñoz, Joaquin Vaquero, Cesar Manrique, Joan Ponç, Francesc Todó, Jordi Mercadé, Ràfols Casamada, Maria Girona, Joan Brotat i un llarg etcètera. Tots ells formen part d’aquesta història poc estudiada, en part, potser, per l’ombra de figures tan potents com Picasso, Dalí, Miró o Tàpies. Més enllà d’ells, l’art de les dècades posteriors a la guerra és ple de relats tan necessaris com enriquidors a l’hora d’entendre la complexitat del període.

A pesar d’algunes iniciatives empreses durant els últims anys per part del Reina Sofia o del MNAC, que ens indiquen que com a mínim existeix la voluntat d’acabar amb aquest buit històric que fa massa anys que arrosseguem, encara necessitem una relectura i reconstrucció, tant per part de la historiografia com per part de les institucions museístiques. No es tracta només de donar-los un espai permanent en una sala. La diversitat de la producció artística, sense cap pretensió d’estil ni d’unificar maneres de fer, mereix ser objecte d’una visió menys esbiaixada de l’època i més plural, on els diferents punts de vista trobin el seu lloc i puguin dialogar i retroalimentar-se.

Tanmateix, la història sovint enalteix alguns esdeveniments i ens fa oblidar d’altres, allunyant-nos així de la realitat objectiva. Això mateix és el que ha succeït amb moltes de les figures que varen formar part d’aquesta renovació de l’art espanyol. En aquest sentit, caldria donar visibilitat i reconeixement a tots aquells que, al costat dels que ja gaudeixen d’un reconeixement indubtable (i merescut), varen contribuir també, a enriquir i impulsar una nova manera d’entendre i sentir l’art. El relat de l’art de postguerra, amb quatre dècades enfosquides i anul·lades malgrat la seva potència cultural, es compon d’un entramat massa complex per focalitzar-ho únicament en grups com El Paso o Dau al Set.

Algun dia els hi farem justícia.

 

Etiquetes: