L’art de la curiositat

20.03.2018

Com a aperitiu del concert que oferirà amb el Beloved Trio —el pròxim 11 de juny, a les 9 de la nit, a la sala 2 de L’Auditori— el poliinstrumentista i compositor va celebrar al mateix Auditori una conferència titulada Retrat d’un artista.

Django Bates

El polifacètic, inquiet i, fins i tot, eclèctic poliinstrumentista i compostir Django Bates va tenir la sort de néixer en una família de melòmans. El pare, un personatge singular, tenia al cap una selecció de la música que, segons el seu parer, s’havia o no d’escoltar. No li agradaven els Beatles però sí la música folklòrica de Romania, els cants zulú i el jazz. El jove Bates es va enamorar del jazz gràcies a un disc de Charlie Parker. També de la música del seu temps gràcies a la “inconvenient” escolta, segons el seu progenitor, del quartet de Liverpool; en concret, del disc Abbey Road.

D’adolescent, Bates va descobrir una nova versió del jazz embadalit per l’ambient més contracultural de la capital britànica, a on s’estava gestant una nova forma de concebre la improvisació i el llenguatge jazzístic, capitanejada per noms com ara el guitarrista Derek Bailey i el pianista John Taylor. El músic, però, que més el va captivar va ser el sud-africà Dudu Pukwana, artista que, com tants altres del seu país, combatia l’Apartheid vindicant les arrels de la música tradicional dels oprimits pel règim tirànic i racista de Pretòria. Eren, són, un conjunt de tonades, ritmes i harmonies que empasten de meravella amb l’essència del jazz. Bates es considera deixeble de Pukwana, no només del seu mestratge com a músic, sinó també de la seva humanitat i pel caràcter combatiu de la seva obra. Pukwana, símbol de la lluita contra l’Apartheid, com Nelson Mandela, a qui Bates va dedicar la peça “Säd Afrika”, estrenada amb la banda que encapçalava, Loose Tubes, el 1990.

Però la geografia particular del compositor londinenc no es redueix al sud del continent africà. Bates també té com a músic de capçalera la cantant noruega Sidsel Endresen, coneguda pels seus flirtejos amb el jazz d’avantguarda i l’electrònica. D’Endresen admira la seva veu dolça, bella i profunda, als antípodes, a priori, de l’histrionisme. A Bates li fascina la capacitat d’Endresen per interpretar un seguit de cants enigmàtics, en apariència monocordes, que ell va adaptar magistralment a la peça “Horses in Rain”, amb la mateixa Endresen a la veu.

A Django Bates li agrada jugar amb les veus, per exemple amb composicions com “Evening Primrose”, executada amb un cor i inclosa al disc Spring is Here (Shall We Dance?). També el sedueixen els baixos cadenciosos. D’una gira per l’Amèrica Llatina amb Human Chain, el seu primer grup, va extreure una línia de baix a partir de la qual fou capaç de bastir una composició sencera per a big band.

Abans, però, de fer gires per mig món, de dirigir big bands al llegendari Ronnie Scott’s londinenc i, sobretot, de ser considerat un dels jazzman més influents i talentosos de l’escena britànica, Bates també va fer de músic de repertori en sales de tota mena. Allà va aprendre el valor de l’espontàneitat.

Tot això i més ho va explicar el passat 14 de març en una conferència titulada Retrat d’un artista. La sessió va tenir lloc a la sala 4 de L’Auditori, l’Alícia de Larrocha, tal vegada l’espai més desconegut de l’equipament barceloní, però a on s’esdevenen petites joies com aquesta xerrada d’un artista amb vocació de pedagog i, a la vegada, de narrador. Hi havia estudiants i professors de l’ESMUC. No en va, el format semblava més aviat dirigit a un públic professional; una mena de classe magistral que en realitat va esdevenir un autèntic relat autobiogràfic assaonat amb petites lliçons de composició.

Hi havia una partitura projectada sobre una pantalla gegant, i l’artista va guixar diferents seccions de notes dels fragments d’àudio que anava llençant. Però si algú, començant pel pixatinter que signa aquestes ratlles, esperava presenciar únicament una master class de composició, tècnica o consells, diguem-ne, professionals, es va equivocar del tot. Bates va demostrar que la música, la que viuen els músics i els no músics, va més enllà de les síncopes, els acords, els contrapunts i les estructures. La música és també un conjunt d’experiències viscudes, de sensacions, evocacions, emocions i interpretacions diverses. És, sobretot, l’art de la curiositat.