L’arbre de foc d’Agustí Bartra

31.01.2016

L’arbre de foc és el primer llibre de poemes que Agustí Bartra (Barcelona, 1908 – Terrassa, 1982) va publicar després de l’èxode republicà. És un llibre cabdal, decisiu, en l’itinerari creatiu del poeta. Una peça d’orfebreria, recalca D. Sam Abrams en la seva magistral introducció de l’edició que acaba de sortir del forn de l’editorial Adesiara.

El poeta Agustí Bartra.

El poeta Agustí Bartra.

Aquesta edició, en la qual cada poema està impecablement anotat per Sam Abrams, ens obliga a revisar, a mirar en profunditat un poeta que encara no és al lloc que li pertoca en la història literària d’aquest país. I és que en la gran història del segle XX hi ha hagut massa guerres, massa morts, massa exilis, massa fils trencats. Publicacions com L’arbre de foc ha de contribuir a cosir els estrips.

L’arbre de foc va ser revisat nombroses vegades, fins a sis, segons l’estudi de Sam Abrams. La versió definitiva és de l’any 1971. El poeta era molt exigent amb la seva obra, i més tractant-se d’aquest poemari, el primer al qual ell va donar el seu personal nihil obstat després del primerenc Cant corporal.

Certament, en aquest llibre hi ha tota l’experiència, vital i literària, acumulada en el temps de guerra i exili. Les etapes vitals i literàries se superen amb una gran celeritat, apunta Sam Abrams. El contacte amb la guerra, la mort i l’estada al camp de concentració d’Argelers (estada que li inspiraria el relat Crist de 200.000 braços, imatge dels sofrents allí tancats en penoses condicions), no deixen gaires escletxes per a la frivolitat. L’home que surt d’aquestes experiències doloroses és un home transformat, tant per a la vida com per a la literatura, semblantment al que li va passar al pintor Max Beckmann després d’haver viscut la que després ha estat anomenada Primera Guerra Mundial. Un daltabaix que canviaria la seva pintura, com Agustí Bartra refundaria la seva poètica.

En el seu treball, D. Sam Abrams fa èmfasi en la maduresa dels (extraordinaris) poemes de guerra i d’exili d’Agustí Bartra. Maduresa i modernitat. Sam Abrams, que certifica la influència de T.S. Eliot i de Walt Whitman en la poètica de Bartra, també certifica que els poemes de guerra i d’exili de Bartra són un referent en la gran poesia de guerra internacional. Així, doncs, cal rellegir amb atenció uns poemes que, malauradament, són d’una vigència clamorosa en els nostres temps trasbalsats per atroços i interminables conflictes bèl·lics que provoquen traumàtics exilis en massa per part dels civils. Els poemes de guerra d’Agustí Bartra són poemes de l’alteritat que es fa extensiva al conjunt de tota la seva poesia.

En la seva versió definitiva, L’arbre de foc està dividit en tres blocs: 17 poemes escrits durant la guerra a Barcelona, al front i altres indrets del territori; a la part central del llibre hi ha 33 poemes escrits des de l’exili als camps de concentració al sud de França, a Roissy-en-Brie (on s’uniria de per vida amb l’escriptora Anna Murià), a París, a Bordeus, a Casablanca, a la República Dominicana, a Cuba i, finalment, a Mèxic; culmina el llibre un llarg poema modern que recrea la bíblica història de Rut.

Tota la poesia d’Agustí Bartra és arborescent, al meu entendre. És per aquest motiu que el nostre poeta titula aquest llibre fundacional L’arbre de foc? Agustí Bartra hi assaja totes les maneres de versificar possibles, d’aquí que, en endavant, pugui ser considerat un poeta que lliga modernitat i classicisme. Però hi ha més coses. La poesia d’Agustí Bartra, que mai no s’aparta de la realitat que sent i que l’envolta, és una poesia que s’entreteixeix en el mite, en el símbol. És una poesia que dins del temps és atemporal, i se situa en els diversos plans de l’existència humana. Agustí Bartra mai no és intranscendent. Així, doncs, què ens vol dir el poeta amb la imatge, poderosa, d’un arbre de foc?

L’arbre, que és una imatge de la vida, és també una imatge de la nostra humanitat. La figura de l’arbre és axial –connecta la terra amb el cel–, però també s’arbora i creix en l’horitzontalitat a través de branques i fruits. L’arbre, doncs, vist com una creu, és un símbol universal no només de la polaritat masculí/femení, sinó també dels quatre punts cardinals de l’espai. Agusant la vista, podem veure la imatge estilitzada d’un arbre en la imatge del famós Home de Vitruvi, de Leonardo da Vinci, símbol gràfic que va més enllà de les proporcions anatòmiques per referir-se simbòlicament al que en podríem dir les proporcions internes de la nostra condició humana que contempla el seu ser transcendent. Mirem on mirem, anem a parar al mateix lloc: al sentit universal de l’arbre (de la ciència, del bé i del mal, l’arbre cabalístic com a mapa de l’ànima, etc). Un arbre de foc, però. Un arbre que crema però no es crema. Les passions humanes no l’esgoten, ans al contrari: el transfiguren. L’arbre de foc és el mateix poeta Agustí Bartra transfigurat per la poesia, pura alquímia. Així, tot allò que de personal té la seva poesia esdevé universal quan passa per l’última i definitiva prova del foc: la que purifica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Agustí Bartra, magnífic el Crist 200.000 braços. Els poemes ja els coneixeré. Gràcies per la vostra menció. Una abraçada.

  2. La poesia d’Agustí Bartra –de la mà de Sam Abrams, què més podríem demanar– ens duu ben lluny.
    Encara hi ha editorials que sí creuen, de veritat, en la literatura.
    Costarà més o menys, però Bartra acabarà arrelant amb foc a la soca immarcescible de la (gran) poesia catalana.