Josep Porcar. L’anguniós deslliurament

6.06.2015

dintre meu per primera vegada s’és obrat
el miracle de la paraula que consola:
i els homes se m’atansen
per si de mi els banyés el rou
tebi i alat de la paraula.
Senyor, perquè haveu cridat tan fort
dins aquest fang meu trencadís?
O ens heu posat aquest daler dintre del cor
perquè ens hi turmentem, així
com és el meu turment, que en parlar sento estort
escapar-se’m el baf que m’enfortís
–la presència d’ella vehement–
en un anguniós deslliurament
com deu sé el de l’anima per la mort?

Carles Riba

«Oració de l’angúnia poètica»,
(Residu de ‘La paraula a lloure’)

 

Josep Porcar | Foto de Bernat Puigtobella

Josep Porcar | Foto de Bernat Puigtobella

 

A «Preguntes», el llibre que tinc entre mans, Josep Porcar ens porta pel terrible i pantanós terreny de l’anguniós deslliurament, de l’amor que ha de ser deixat enrere, abandonat; i ho fa a través de la reflexió, de les preguntes, i de la «paraula que consola», tal com ho expressa Carles Riba en el poema que precedeix aquest pròleg. L’amor, aquest paradís ple de trampes i llocs insospitats; l’amor, la idea construïda per la vella Europa, la bella invenció, el miratge inexistent, en paraules de Joan Fuster; és visitat per Porcar, a l’hora d’abandonar-lo, i és visitat a través d’un intent de racionalització. És transitat des de la passió més ardent, i des del turment de les entranyes i de la boca, de la geniva i del llavi. És viscut a partir de l’absència vehement d’un Ella sense definir, d’un Ella present i llunyà que turmenta i que es converteix en «la més bella // resposta sense preguntes».

La passió amorosa i la seva defensa, allò que Bartra definí dient que: «Potser l’únic deure de la poesia consisteix a en-senyar que l’amor és la més alta forma del destí», vertebren tot el llibre de Porcar, qui tanmateix –i malgrat la idealització de l’Amor que alimenta tota l’expressió i la tensió lírica–, intenta racionalitzar l’estat de tristesa i buidor on l’ha conduït aquest amor viscut. La decepció amorosa i el desig de possessió d’allò posseït durant temps (el poeta juga a fer-nos la guerxina amb el conegut poema homònim de Ferrater) contrasten amb el fet que ja res es posseeix, i amb la violència amb què ha estat arrencat. Com aquell qui abans gaudia de la mar, n’és ara un espectador forçat i forani.

Bé sabem com funciona aquesta violència,
però no recordem com va ser el naufragi.

[…]

Som uns microbis tan infinitesimalment
feliços que també vam oblidar per què
ja no preguntem de quin déu és la parpella
on hem d’aterrar demà, de quin lacrimal
aquesta mar que abans salpava de nosaltres.

La imatgeria utilitzada és rica i estiuenca: una naturalesa ufana plena de bresquilles, grills, formigues, moltes formigues, mars, tempestes… La força i la plenitud d’allò que ha estat arrencat genera dislocacions semàntiques o trencaments sintàctics en els versos que volen reproduir la mateixa violència des de la pròpia matèria lírica, la llengua. La imatge del Refugi absent de Marc Granell també s’imposa amb força: l’Amat destruït ha quedat a la intempèrie. Únicament a la ment hi ha el record del cos, de l’ésser, del Tu, que fou refugi. Ha quedat la desfeta, una vida de la qual ja no hi participem i que ens és llunyana. I per això la Pregunta. La Pregunta arriba com un refugi present, potser sense portes i sense vidres a les finestres. Però la Pregunta reconstrueix. Imagina, explica, ordena. És un calmant davant del dolor, un arquitecte que treballa amb el no-res i ens l’omple, quan l’amor ens deixa.

Sempre, davant la desfeta, l’home es pregunta. Si és poeta, es pregunta molt més. Fa com els infants davant de la vida: assenyala, pregunta i busca respostes. Ja que el poeta és un nen i és un vell. Com a nen es meravella i plora davant del món; de les seves absurditats, dels seus misteris, dels seus despropòsits; dels seus talls bruscos i contundents (i d’aquí la cita de Wisława Szymborska: «No hi ha preguntes tan urgents // com les preguntes ingènues»). I com a vell intenta ordenar el món, entre records i imatges, fent les preguntes adients per a trobar un ordre al caos de la vida. Intenta descobrir o crear paraules que nodreixin de calma i de tranquil·litat el nostre interior turmentat per la incomprensió dels fets que ens viuen. L’anguniós deslliurament de l’amor ens duu per aquestes sendes agrestes i desertes. En la desaparició del miratge amorós apareix la pregunta. Durant el viatge amorós, els amants no invoquen mai la raó per a respondre els misteris, només els viuen. Viure en lloc de pensar o respondre. Estimar és viure sense necessitat de preguntes. Viure com respirar. Quan la pregunta comença a aparèixer en la vida amorosa, és senyal, indici, auguri de desfeta, de naufragi. La pregunta, quan s’imposa en el terreny amorós, és portadora de funestes prediccions, de futurs tenebrosos, de deserts que habitarem dins de la nostra soledat angoixosa. Premonició del futur deslliurament angoixós que ens habitarà.

Des d’aquesta perplexitat i enlluernament de la vida, el poeta ens parla. Entre semblances, escepticismes, ires, arravataments…, acomiada el món que deixa. Ho fa a cavall de les dues tradicions, la catalana i la valenciana. Riba i Ferrater, March i Estellés ressonen fortament als seus versos. La seva llengua s’empelta de la generació del setanta i dels seus descendents del sud de Catalunya. La riquesa d’una valenciana i ricament barroca llengua poètica, de vegades estellesia-nament rebai-xada, ressona en tots i cadascun dels seus poemes. L’homenatge als seus predecessors en les hores baixes d’un País Valencià retallat i maltractat, s’ensuma en la figura de Carles Salvador, recordat en una de les seves citacions.

Poesia que es mou entre la idea de l’amor i la mort de l’amor, i la impossibilitat d’acordar raó i follia, d’ajuntar somni i mort. D’entendre i d’entendre’s.

O com diu un magnífic poema:

Núvols amunt, estels.
Núvols avall, taüts.
A l’hamaca gitats parlem
dels llindars.

Tu en dius esquerdes.
Jo incisió
de la llum.

Tu tenebra.
Jo nit.

Pregunta al poema.

 

Pregunteu al poema.