L’amor perdut de Shakespeare

24.01.2019

Shakespeare s’ha instal·lat al Teatre Nacional de Catalunya amb una de les comèdies que la majoria de cronologies situen a l’inici de la seva carrera. Afanys d’amor perduts és una peça on l’ús del llenguatge, la rima, els jocs de paraules i les formes poètiques hi tenen un paper fonamental alhora de representar la intel·lectualitat de l’època. Una obra traduïda per Salvador Oliva i que, sota la direcció de Pere Planella, hi ha un magnífic equip artístic amb noms com Pep Anton Muñoz, Sara Espígul o Peter Vives. Podreu gaudir d’Afanys d’amor perduts a la Sala Petita del TNC fins al 24 de febrer del 2019.

Mima Riera en una escena del muntatge ‘Afanys d’amor perduts’ al TNC. © David Ruano

Una història on el personatge protagonista és el llenguatge i l’ús de les paraules. Shakespeare va ambientar aquesta obra a finals del segle XVI quan el coneixement d’altres llengües, l’auge del saber i de la intel·lectualitat començaven a crear una veritable revolució lingüística dins d’una societat canviant que buscava poder expressar-se i obrir nous debats. En definitiva, una societat on el teocentrisme anava desapareixent i s’hi anaven obrint noves portes cap al Renaixement.  D’altra banda, també va ser una època marcada per l’apogeu de les monarquies d’arreu d’Europa. No obstant, aquesta adaptació a càrrec de Pere Planella (també com a director) i Roger Cònsul ha estat ambientada a finals del segle XIX i inicis del segle XX, en plena revolució industrial, l’era dels invents tecnològics, el marxisme com a pensament polític i el moviment sufragista com a forma de donar valor a la reivindicació femenina.

L’època en la que està ambientada l’adaptació de Planella i Cònsul s’hi veu fàcilment representada en el transcurs de l’obra mitjançant els objectes que composen l’atrezzo: màquines d’escriure, bicicletes, un gramòfon i un projector de cinema antic. Tots són elements sorgits entre el segle XIX i XX, que en el seu moment foren una veritable revolució tecnològica. Fins i tot,  en una de les escenes, la princesa apareix amb un patinet elèctric com a comparativa el segle XXI.

L’escenografia es podria qualificar de senzilla: hi ha un arbre situat al mig de l’escena durant tota la funció. Durant la funció van apareixen objectes, com ara unes escales (que van desapareixent) i que simbolitzen l’entrada a la Cort del rei de Navarra, pètals de flors que baixen del sostre quan arriben les dames o unes teles que simbolitzen el decorat d’una obra de teatre que representen al final. Al fons hi ha un ciclorama que constantment canvia de color: quan les noies entren en escena es posa de color lila, per representar el feminisme.

Una obra fresca, dinàmica i plena d’humor que, fins i tot, els personatges interactuen amb el públic. Unes personatges que s’amaguen darrere les identitats d’uns actors i actrius de luxe. Hi apareix un Pep Anton Muñoz qui, feia vuit anys que no trepitjava l’escenari d’un teatre, després de l’estrena d’ELI al Versus-Glòries al passat novembre. Una Sara Espígul que aconseguix posar-se en el paper d’una princesa poderosa, amb veu pròpia, caràcter i que no es deixa abatre davant cap cavaller. I un Peter Vives que haurà d’esforçar-se per controlar aquest domini de fer riure els altres i, així, aconseguir el seu objectiu.

Afanys d’amor perduts mostra les diferències entre el Rei de Navarra i els tres senyors del seu seguici reial davant la princesa de França i les seves tres dames. No són diferències polítiques, sinó desigualtats entre sexes. L’escriptor anglès ens presenta uns personatges que destaquen per l’ordre i la simetria. Els personatges masculins són gamarussos, plens d’inseguretats, de pors i pretenen aconseguir la felicitat a través del coneixement. En canvi, els personatges femenins –acompanyats per Boyet, el cavaller al servei de la princesa– destaquen per la seva intel·ligència, el seu caràcter i el seu domini de les emocions.

Foto de família del repartiment d”Afanys d’amor perduts’. Foto: TNC

També és important destacar el paral·lelisme entre la gent de la cort i els plebeus, és a dir, desigualtats socials i intel·lectuals entre classes. Els camperols són representats a través dels personatges de Jaquineta i de Préssec. Aquest últim és una mena de pallasso poca-solta que podria arribar a tenir paral·lelismes amb Cupido i que, es converteix en el responsable d’aquesta mena de comèdia dels embolics que es mostra en el desenvolupament de l’obra. Per la seva banda, la innocent Jaquineta enamora a Don Adriano, un fatxenda cavaller espanyol.

L’obra s’inicia amb la promesa de Ferran, rei de Navarra i els senyors del seu seguici —Biron, Longaville i Dumaine–  de tancar-se durant tres anys a la Cort per estudiar i aconseguir augmentar el seu nivell de saviesa. Estudiar, dejunar, no dormir i no veure a dones són algunes de les obligacions que hauran de complir durant aquest temps. Biron és l’únic que està en desacord amb aquest conveni, però tots quatre el signen. Tot això coincideix amb la visita de la princesa de França i les seves dames –Rosalina, Maria i Caterina– al regne de Navarra amb l’objectiu de recuperar territoris. Així doncs, Ferran, contra el seu propi contracte, haurà de donar la benvinguda a les dames de la Cort de França.

“La fletxa de Cupido” atraparà els quatre cavallers i és a partir d’aquest moment quan tots quatre hauran d’utilitzar l’escriptura per a seduir a les seves enamorades, demostrant així, el seu enginy en l’ús del llenguatge. Amb el què no comptaran és amb que Boyet, el cavaller de la princesa, s’assabentarà dels sentiments dels mascles i ho explicarà a les noies. Punt de partida d’un continu entre jocs, trapelleries i afanys d’amor perduts al més pur estil de les comèdies de l’emblemàtic escriptor anglès.