L’amor no és de color de rosa

18.02.2019

Coincideixen a Barcelona dos espectacles sobre el món de la parella, on no tot són flors i violes… sinó molt pitjor. Es tracta de Després de tu, al Tantarantana i La dansa de la venjança, a La Villarroel. Una parella que ha de conviure després de trencar la relació, i uns divorciats que litiguen per la custòdia del seu fill. Dues generacions diferents per mostrar que l’amor ja no és el que era ni, sobretot, de color de rosa.

Pablo Derqui i Laia Marull a ‘La dansa de la venjança’, a La Villarroel. © David Ruano

S’han de tenir pebrots (i un pèl de mala bava) per estrenar una obra sobre el desamor el dia de Sant Valentí. Però això és el que ha fet el teatre Tantarantana amb Després de tu (living together… apart), dins la seva aposta per trencar dinàmiques i assumir nous reptes per rejovenir els seus espectadors. De moment, la recepta els funciona, cosa que celebrem. Mentrestant, a només disset minuts a peu, a La Villarroel, un matrimoni divorciat s’esbudella sense contemplacions a La dansa de la venjança.

Dues propostes amb el mateix fil conductor: què passa quan l’amor s’acaba. Després de tu (living together… apart), d’Elisenda Coll, és la primera obra de la companyia La Cítrica. La dansa de la venjança, de Jordi Casanovas, un espectacle d’un dramaturg prolífic i ja consagrat. Dues obres, dues generacions diferents,­­­­ que fan un retrat psicològic sobre el món de la parella i les seves vicissituds. I en totes dues, el contrari del què resa la cançó: Love is (not) in the air.

 

Després de tu (living together… apart). L’amor als 20 

La Laia i el Toni viuen junts. Un pis petit, auster, amb un sofà segurament recuperat d’un contenidor i decorat com si hi visquessin estudiants. Van ser parella durant anys però ja no ho són. La ruptura sentimental no ha acabat de cicatritzar, i tots dos encara esperen coses de l’altre, perquè el cordó umbilical que els unia encara cueja. Cap dels dos vol empaquetar els seus trastos i fotre el camp. Els ex poden ser amics? Podem viure amb les nostres exparelles?, es pregunta l’autora. Per acabar-ho d’adobar, incorporem-hi un nou rotllet que té el Toni.

Núria Torres s’encarrega de dirigir el còctel trifàsic d’hormones, interpretat per Montse Folgado, Jordi Samper i Sara Diego. Tres personatges postadolescents, desconcertats i sense brúixola, amb sortides puerils, com la del Toni, que fa psicomàgia (sic) per alliberar-se emocionalment de la Laia: “cremar una foto teva i beure’m les cendres en un got de llet”. Gran solució, la provarem. Ull amb la Sara Diego: té una vis còmica francament divertida que farà parlar.

Després de tu… és una peça primerenca a qui li caldria alguna tisorada (hi ha escenes massa dilatades que encallen l’acció), però que retrata molt fidelment la generació dels vint anys i posa l’accent en les dificultats d’accés a un habitatge segur i estable. Alhora, té la valentia de parodiar els seus membres i de riure’s dels rols i de l’obsessió generalitzada per analitzar-ho tot. Aquest drama amb humor es pot veure a la Sala Àtic22 del Teatre Tantarantana fins al 24 de febrer. Un últim apunt: algú ens pot explicar què hi pinten els vídeos d’animalons antàrtics que es projecten durant tota la funció?

Jordi Samper i Montse Folgado a ‘Després de tu’, al Tantarantana.

 

La dansa de la venjança. L’amor als 40

La Clàudia i en Roger ja no viuen junts. Han estat casats però s’han divorciat, i tenen un fill en comú, en Pau, pel qual encara es barallen. Van acabar com el rosari de l’Aurora. La Clàudia ha marxat de casa amb el nen, però torna al domicili conjugal a recollir quatre pertinences. Un pis que s’endevina gran, de disseny i amb mobles cars (simple, però brillant escenografia, firmada per Sebastià Brosa). És obvi que el matrimoni la bitllava. Al pis no està sola, l’espera l’exmarit.

Pere Riera dirigeix dos veterans de l’escena: Laia Marull i Pablo Derqui. Dues bèsties interpretatives, plenes de retrets, que disseccionen la vida en parella i desclouen un femer sentimental de magnituds superlatives (amb alcohol pel mig, és clar, tot un clàssic). Els punyals volen per l’escenari i evidencien que la ment humana és, certament, com els designis del Senyor, inescrutable. El motiu de l’enfrontament és el de menys (n’hi ha molts), però el mostrari de discursos i d’aforismes és de campionat. En seleccionem dos, que deixen endevinar la personalitat dels contrincants d’aquest combat de boxa sense àrbitre: “els depriments han de desaparèixer” i “la natura ha d’eliminar els tòxics”. Això és res.

Derqui i Marull estan molt bé. Defensen amb dents i ungles (i no és una frase feta) els seus personatges, sense problemes. És el que té ser bon actor. Ara bé, La dansa de la venjança té un aire de déjà vu. Ja hem vist parelles en crisi obrint-se en canal i submergint-se en espirals de desgast i jocs cruels. Després de Qui té por de Virginia Woolf?, es pot superar una batalla marital? L’aportació de Casanovas, més enllà de l’exercici de la manipulació al qual s’aboquen els examants, és el final de l’obra, amb un gir que deixa tothom clavat a la butaca. No direm res més, per no donar pistes als espectadors, però aquesta és la genuïna contribució de l’espectacle. A La Villarroel fins al 31 de març.