Una mare perfecta

La comèdia és un dels gèneres més difícils. Inventar un acudit és relativament fàcil però fer riure a més de quatre-centes persones durant una hora a platea ja no ho és tant. I amb Red Pontiac Pere Riera ho aconsegueix gairebé a riallada per minut. Aquest cap de setmana a la Sala Planeta de Girona.

La comèdia és, probablement, un dels gèneres més difícils d’escriure. Inventar un acudit és relativament fàcil però fer riure a més de quatre-centes persones durant una hora ja no ho és tant. I Red Pontiac ho aconsegueix gairebé a riallada per minut.

Pere Riera elabora un desmitificador retrat de la mare perfecta amb agilitat, frescor i fent ús d’un extraordinari domini de la dramatúrgia. Aquest cap de setmana, 5 i 6 d’abril, podem veure a la Sala Planeta de Girona aquesta comèdia àcida, quotidiana i contundent sobre la maternitat.

La Maite i la Lourdes són dues mares de família que des de fa dies coincideixen al banc d’un parc on porten els seus fills. Dues lluites perdudes com són donar de berenar als nens i els interminables problemes amb la companyia telefònica són l’excusa perfecta perquè les dues dones comencin a parlar. Dues mares amb un concepte radicalment oposat de la maternitat i fins i tot del matrimoni. A partir d’aquí s’inicia un diàleg àcid, àgil,  hilarant i ple de tòpics esmolats que conduirà als espectadors cap a un camí d’allò més sorprenent.

Les columnes vertebrals de Red Pontiac són el text i el repartiment. Míriam Iscla i Cristina Cervià formen un duet esplèndid, ple de química i comicitat. És més, veient l’obra es fa impossible imaginar que algú altre pogués interpretar aquest text. De fet, Cervià i Iscla van ser les primeres que van llegir i interpretar l’obra al I Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta 2011 on Red Pontiac va quedar semifinalista. I com va passar amb l’incombustible Smiley o La nostra Champions particular l’obra de Riera també ha tingut vida més enllà del guants de boxa. Red Pontiac ha passat de la mitja hora a una duració de gairebé setanta minuts sense perdre la frescor i agilitat.

L’escenografia, de Sebastià Brosa, és senzilla però tampoc necessita res més. Un banc de cara al públic on Míriam Iscla i Cristina Cervià s’asseuran la major part del temps, una mini tanca de fusta i un fanal. Amb un brillant domini del tempo Pere Riera enganxa  l’espectador, sigui home o dona, des del primer moment i dimarts, a l’estrena al Poliorama, va aconseguir el que últimament sembla impossible: gairebé cap cara il·luminada per la pantalla d’un smartphone. Red Pontiac és teatre comercial del bo i alhora, com també passava amb Desclassificats, hi endevinem un rerefons moral que ens farà reflexionar. Ens obliga a preguntar-nos i fins i tot a enfrontar-nos amb el tipus de mare que som. La Maite i la Lourdes són dos pols oposats, dos personatges totalment antagonistes amb els que ens és fàcil identificar-nos. Possiblement amb una més que amb l’altre, però a mesura que avança l’obra descobrirem que tots sense excepció duem a dins nostra una part fosca.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació