L’amor de Hannah Arendt arriba a la Beckett

4.07.2019

Les agressions que es produeixen dins dels recintes escolars potser ja han arribat al capdamunt de la llista de les principals xacres que tenim com a societat. Segurament sempre ho han estat, però ara han esdevingut més conegudes i denunciades, sobretot les que reben alguns nens i nenes per part d’altres companys. El lloc que hauria de ser el més segur pels nostres fills acaba convertit en el seu malson. Totalment pervers. Amor mundi, però, tot i fer referència a aquesta realitat colpidora, l’utilitza com a pretext per parlar d’una altra violència, abans acceptada, la que exerceixen els professors contra els seus alumnes. Tot i que, en alguns casos, i contra tot pronòstic, pot acabar sent en la direcció oposada.

Marta Angelat protagonitza ‘Amor mundi’, de Victoria Szpunberg, a la Sala Beckett. © Kiku Piñol

Ens quedaríem curts si diem que aquesta proposta de la Sala Beckett tracta només d’una agressió que exerceix una professora contra una alumna, la Jana. M’intentaré explicar. Victoria Szpunberg, autora resident d’aquesta temporada a la Beckett, firma una peça visceral i, sobretot, poètica. Contundència i bellesa en aquest muntatge que parla de les emocions i les males decisions. O bones, segons com es miri, tenint en compte la moral de cadascú. És inevitable que aquesta obra desperti contradiccions entre el públic. Va fer bé la professora Aurèlia intervenint amb violència contra la Jana, una nena que, segons tots els indicis, tractava malament a una altra alumna, l’Àngela? L’Aurèlia es va passar de la ratlla?

L’actriu Marta Angelat, en el paper de la docent, sap transmetre –amb molta cura i despertant certa empatia– un paper complicat, que aborda amb molta naturalitat, però de vegades limitada per un text que, segurament, vol parlar de massa coses. Això és una virtut i un problema al mateix temps. Resulta satisfactori el context de l’entorn que ens ofereix aquesta obra, amb els papers de la neboda i la monitora de l’escola –interpretades per Aina Calpe i Blanca Garcia-Lladó, respectivament– que ajuden a fer avançar la trama, però també la porten cap a un terreny més irrellevant, narrant fets innecessaris i superflus. Segurament hauria resultat més encertat eliminar l’ús i abús que es fa del material audiovisual i, en canvi, focalitzar el text cap a allò que esdevé el més important d’Amor mundi: la violència (de tota mena) que impera en la societat en detriment de l’amor.

Blanca Garcia-Lladó i Marta Angelat a ‘Amor mundi’, de Victoria Szpunberg. © Kiku Piñol

Només la història principal ja té suficient entitat i interès per teixir l’obra sencera amb totes les ramificacions que se’n deriven. D’entrada, els prejudicis. Qualsevol acció violenta és provocada per un menyspreu del seu autor cap a una altra persona considerada diferent per diverses raons. És l’excusa que serveix com a motiu de l’agressor, una mera justificació que, en el cas de la Jana contra l’Àngela, és el lloc d’origen d’aquesta última. En l’obra, els problemes d’integració que pateixen ella i la seva família queden molt ben retratats, i està bé que sigui així, però desenganyem-nos, aquest no és el problema real. Mai ho és. Amor mundi ens ensenya, de forma molt crua, la fràgil línia que pot separar els papers d’agressor i agredit, i com d’intercanviables poden resultar aquests dos rols. En general, fa molt mal descobrir com funciona el món, i realment es fa difícil sentir amor cap a ell.

A ulls de tothom, la professora és l‘agressora, però realment és així? Quin és el seu passat? Realment és una loca, com diuen tots? És una agressora o una víctima? La truita es pot girar amb tanta facilitat que, en el fons, tot acaba convertint-se en una lluita per marcar terreny i imposar-se; per reclamar l’atenció dels altres mitjançant una guerra que té com a objectiu combatre un suposat enemic comú. I és trist constatar-ho, sobretot en el cas dels nens i les nenes. I la professora es troba enmig d’aquesta guerra virulenta amb un final incert.

L’espai escènic dissenyat per Max Glaenzel és molt efectiu. L’austeritat de l’escenografia serveix per dotar de més pes i contundència el text. La il·luminació, a càrrec de Paula Miranda, es caracteritza per una foscor que ho inunda tot, idònia per apuntalar el plantejament de Szpunberg. Igualment molt necessari és l’humor que ofereix el paper de la Blanca Garcia-Lladó, imprescindible per entendre la profunditat dels fets narrats amb totes les seves dimensions. Finalment, les reflexions de Hannah Arendt hi són molt presents. El coneixement de la filòsofa s’utilitza per donar títol a aquesta obra a partir de la seva sensació tardana de sentir amor cap al món. Perquè, en el fons, d’això va la proposta de la Beckett: de la presència d’aquest amor i, per contra, com la seva absència pot acabar destruint la moralitat en les relacions humanes.