L’aluminosi de construir-nos amb ciment de likes

4.02.2019

Qui som i qui ens agradaria ser? El xoc entre realitat i ideal sovint ens provoca un desencaix que ens empeny a reconstruir-nos per tal d’assolir el perfil desitjat. Aquest és el punt de partida emocional en què es troben quatre personatges anònims —una escriptora, un creador de pàgines web, una dissenyadora i un músic— a l’inici de Likes, de Roc Esquius, a la Sala Versus Glòries.

La Companyia Dara presenta ‘Likes’ a la Sala Versus Glòries.

L’actor, director i dramaturg surienc dirigeix la seva novena obra amb la Companyia Dara, creada el març de 2014 per fer teatre de contingut contemporani i proper al públic, amb la intenció, diuen ells mateixos, “de commocionar, d’explicar coses que potser encara no tenen nom, i si pot ser, barrejant comèdia amb tocs de ciència-ficció”. Contemporaneïtat, commoció i ciència-ficció ja eren elements claus, també, d’ELI, l’obra d’Esquius que va encetar el cicle de produccions pròpies de la renovada Sala Versus Glòries des que Ramon Godino i Jofre Blesa en van assumir la gestió. En aquest cas, Likes s’allunya de la ciència-ficció però manté la contemporaneïtat temàtica i d’estil mitjançant el tractament, a ritme trepidant, de l’ús del mòbil i les addiccions a les xarxes socials en la nostra quotidianitat.

L’escenari esdevé un espai de coworking en què conviuen el Pol —un Bernat Mestre perfectament contingut—, el Toni —un Isidre Montserrat in crescendo cap a l’excentricitat—, la Berta —una Núria Deulofeu amb una evolució clara i alhora subtil— i la Lídia —una Míriam Tortosa brillant en la recerca de fer-se visible al món. Les frustracions laborals, allunyades de les expectatives creades i associades al fet de “no ser”, una selfie i la reacció inesperada que provoca a les xarxes, els duran a un procés de reconstrucció imatjada amb l’objectiu de ser algú.

I aquí és on es posa en marxa la maquinària del cotreball en sentit estricte: “deixa’m fer-te el teu millor perfil”, es diuen els uns als altres. L’idealista que no es vol vendre, la somiadora que aspira que la truquin, l’inexpert en maneig del mòbil i la curosa de la llengua —perquè “algú ha de vetllar pel català”— decideixen construir el seu alter ego, aquell Algú en majúscules que els esborri de la grisor de l’anonimat. “Ja soc a l’aparador!” —exclama amb orgull la Lídia. I aleshores, permeteu-me emprar el “nosaltres”, frisem per ensenyar-nos, però no pas des del mirall mediocre del nostre dia a dia, sinó creant ficcions de nosaltres mateixos, amb manipulació i filtres (“La combinació de Juno i verd sempre funciona”). Ensenyem al món allò que volem creure com a real. Mentre es recorre el camí de la transformació, però, es manté com una llosa el fil conductor omnipresent a l’obra: el xoc de contraris, les dualitats. Un “coworking” que esdevé “cow or king”, que ens obliga a triar, a menystenir vulgaritats i somiar èxits, que ens enlluerna a l’hora de destriar què és veritat i què és mentida i que ens du a veure’ns reflectits en un mirall… enverinat?

Com ens agrada agradar! Ens construïm amb ciment de likes (o “agradaments”, com li agrada dir-ne a la Lídia en començar l’obra). Amb aquesta finalitat, doncs, el ritme de l’espectacle s’accelera. La primera frase de l’obra: 21 de novembre de 2018. Present, l’aquí i l’ara. Immediatesa absoluta. De l’estatisme inicial al moviment constant, a l’acceleració del pas temps, al joc de llums (disseny de Daniel Gener). Els dies se succeeixen al ritme trepidant de fer bullir la xarxa per obtenir els cors desitjats. I arriba el canvi. Canvi musical que va dels acords de guitarra del Pol a la banda sonora al compàs de “la vida és guai si tens mogollon de likes”, cantada i amplificada amb micròfon, altaveu d’aquesta imatge perfecta. Canvis d’estil de vestuari (a càrrec de Rebeca Turmo). Canvi lingüístic de la Lídia (“els límits del llenguatge són els límits del nostre món”, deia Wittgenstein)… Canvis cap a una altra versió de nosaltres.

Aquestes altres criatures, aquesta alteritat de nosaltres mateixos però, que duem al món amb clics de likes, essencialitzen una lluita contra nosaltres mateixos, un Dr. Jekyll versus Mr. Hyde, un intent d’aixecar el vol de la terra al núvol farcit de hashtags. Tot i això, fins a on estem disposats a arribar? I aquí sorgeix el dubte existencial amb ressò shakespearià: “Ho penjo o no ho penjo? Com ho puc fer per aconseguir likes?”.

I, com la vida mateixa, tragicomèdia en essència, ens quedem amb l’interrogant i reflexionem sobre nosaltres mateixos a partir de la foto —o millor, retrat— que Dara Teatre ens acaba de fer a tots i cadascun de nosaltres, al públic amatent. I tot seguit, agafo el mòbil i, a banda de fer un like convençut amb l’etiqueta #Ilovetheirjob a la imatge del  cartell (dual en sí mateixa), decideixo escriure aquestes paraules i acompanyar-les amb una petita variant de la banda sonora: “la vida és guai si hi ha un munt de propostes teatrals com Likes”.