L’altra no és una altra Primavera

16.01.2014

L’altra és una novel.la on els ulls llisquen com si acaronessin un moble envernissat. No és una altra Primavera però la devorareu com aquella i la fareu baixar coll avall en un tres i no res. Les altres lletres gustoses que acaba de publicar Marta Rojals us escalfaran les mans –i us cremaran els dits– com si fossin ous acabats de pondre.

 

Una plaça de Gràcia | @Pere Virgili

 

Ben escrita, ben construïda i ben protagonitzada per l’Anna, 38 anys, dissenyadora gràfica free lance però amb la Cati com a clienta fixa; la millor fent la feina que no llueix, parella del Nel, plena de secrets, cunyada de la Laura, reflexiva, llepafils amb les paraules, amb una veu que sona més greu després dels silencis,  amb un paquet d’arròs que a voltes li oprimeix el pit, ràpida fent pedalar la Brompton vermella per Gràcia i Sant Gervasi, veloç fent córrer els ulls pel mur de Facebook d’en Teo, el programador i skater de vint anys a qui acaba de conèixer.

L’altra és, doncs, la vida de l’Anna, l’Annona, la Nona, tres noms per nomenar una dona que també en són moltes i que a mesura que la novel·la avança es van destapant. Una vida ben escrita amb una prosa que fila, desfila i s’apila subratllada pel llapis de qui llegeix (“ L’Anna es posa les ulleres i s’examina sota el sol. L’aurèola dels mugrons, la línia del ventre, els engonals. Al cim de les espatlles, un esquitx de piguetes”. “L’amor propi del Nel veu els cops de mà com cops de punys: No em pressionis, val?”, “Riu per fora i s’encongeix per dins en confirmar allò que ja sabia: un gos és un germà.” “Has de descansar d’aquesta història, Anna. Ella es va estirar al llit i va tancar els ulls. Els ossos se li havien fet d’aire.”) La paraula de la Rojals és mal·leable com l’argila i passa, ràpida com una llebre, de la narració al diàleg –que conserva tot l’aroma de l’oralitat, que manté la parla de cada personatge. A la descripció. A la reflexió: sobre el pes de la família. Sobre la realitat negada. Sobre les relacions de parella després d’anys de convivència. Sobre l’explosió de l’amor naixent. I tot això amb el llapis afilat de la bona cronista i amb el paisatge de fons  de la crisi: de la precarietat després de la ufana estabilitat, de les retallades, dels llicenciats hiperpreparats a l’atur i dels joves que han viatjat, comprat, tingut i que, de sobte, es queden sense gaire.

Per a Marta Rojals el llistó estava alt. Va sortir a la palestra amb Primavera, estiu, etcètera, una novel·la que es va convertir ràpidament en un fenomen literari i generacional: fins a vuit edicions venudes que tingueren més de dos i més de tres lectors perquè el teu llibre vas fer-lo córrer de casa en casa, oi?  L’altra pot anar pel mateix camí merescut tot i no ser una altra novel·la escrita amb variant dialectal recreant el món rural ni ser una altra novel·la tan amable sinó més amarga i amb més amagatalls. No obstant això, tampoc es pot dir que L’altra tingui l’olor d’una pell totalment nova. Fa olor de Rojals en el bon sentit de la paraula. L’altra torna a ser una novel·la generacional amb una gran protagonista. I igual que Primavera, estiu, etcètera, el llibre abasta un arc temporal limitat –si llavors eren quatre dies, ara són set mesos– però també com llavors l’autora fa penjar d’aquest fil d’estendre del present tot un passat que esquitxa de records, com si fos un aspersor. Bravo per la construcció de la trama amb la combinació d’aquestes retrospeccions i d’importants el·lipsis que es van dosificant al llarg dels capítols. Llàstima, tanmateix i al meu parer, del final fallit, sorprenent com un revolt que em fa sortir de la novel·la i arribar a port sense tota l’eufòria del gran i llarg viatge. Això, però, només és una ungla trencada en una gran mà de lletres que és carnosa, gustosa i ampla que cal deixar i que us toqui i us escalfi i us cremi a parts iguals. Compreu-la i llegiu-la. La fareu córrer de casa en casa, de porta en porta i de boca en boca com aquella altra Primavera.

L’altra, Marta Rojals, Edicions de la Magrana, 336 pàgines, 18 euros