L’altra cara del somni americà

Mentre Barack Obama esgotava el seu mandat i Donald Trump es postulava com a candidat a presidir la Casa Blanca, la indústria editorial dels EUA publicava un dels millors èxits literaris dels últims anys, Hillbilly Elegy, Una família americana (Ara Llibres) en la versió catalana, d’un desconegut anomenat J. D. Vance. Unes memòries reveladores, amb regust novel·lesc, que expliquen al món la vida dels hillbillies, rednecks o white trash (escòria blanca), que són els seus veïns, la seva família i els seus amics: blancs pobres de classe treballadora, ressentits, malfiats i addictes al pessimisme. Els de l’Amèrica profunda. Aquells que van fer president Trump.

La història de Vance, llicenciat a Yale, amb una bona feina i una família estable, és una anomalia si la comparem amb la majoria de les vides adultes dels seus consemblants, imbuïdes per una inèrcia subjugadora i una dialèctica irresistible d’hostilitat i precarietat. Però el de Vance no deixa de ser un cas absolutament normal en el conjunt de la societat nord-americana més o menys contemporània i benestant. Per això té tant mèrit el que ha aconseguit i tant valor el que ens ha deixat escrit: fer que l’extraordinari sigui previsible i, en certa manera, normalitzar un triomf que no ho és. Ara el podem llegir en català gràcies a la traducció d’Albert Torrescana, introduïda per un gran pròleg d’un aspirant polític més nostrat: Jordi Graupera.

Una família americana té el mèrit o la particularitat de tenir tanta relació amb Trump com amb Obama. Amb l’iconoclasta republicà –encara que no aparegui citat ni una sola vegada–, perquè les més de tres-centes pàgines del llibre serveixen per entendre el triomf del populisme en un entorn descregut i estigmatitzat fatalment castigat per la severitat i la sordidesa de la desindustrialització. Amb el conciliador demòcrata, perquè amb ell comparteix la vivència d’un passat en un submón desballestat d’atmosfera decadent, on la violència i els prejudicis ho engoleixen gairebé tot, però del qual ha pogut sortir i sobre el qual ha volgut parlar amb la perspectiva que dona l’amplitud de mires, igual que Obama quan va escriure Dreams of my Father.

El rerefons sociològic d’aquell llibre és el mateix que sosté l’estructura d’Una família americana. Tal com explica Graupera, en efecte, té la vocació d’assimilar-se “als patrons d’èxit del somni americà” mentre ens fa descobrir que el camí per assolir-lo no ha estat llaurat per la benevolència atzarosa del fat. Per la reflexió que proposa i per les circumstàncies personals viscudes i superades, els paral·lelismes de Vance amb l’expresident són evidents, però també ho és l’ombra de Trump amagada darrere d’aquest exercici confessional. Una família americana és una xarnera literària entre dos mandats, un relat imprescindible per entendre els EUA d’avui i una elegia emotiva i rigorosa, autocrítica i gens condescendent, de la cultura dels hillbillies, als quals no s’està de responsabilitzar de la seva situació, però tampoc d’apreciar-los pel que són, i dels quals no ha deixat de formar part.

Els hillbillies, la majoria descendents d’irlandesos i escocesos instal·lats al cor dels Apalatxes, tenen en l’orgull xovinista i en la força magmàtica de la tradició la seva carta de presentació més idiosincràtica i singular (en el millor dels sentits), i al mateix temps, el seu mal endèmic més feridor. El pitjor de tot és que s’hi repengen amb facilitat i que l’infantilisme i l’autocomplaença es carreguen la seva autenticitat, encara que puguin tenir raons per queixar-se. Per a Vance, aquest és el quid de la qüestió, i la seva manera de concebre el problema torna a coincidir amb la d’Obama quan parla de les comunitats negres dels barris més conflictius de les ciutats nord-americanes: “Sí, hi ha racisme, però no abandoneu els vostres fills a la seva sort”. El futur dels fills és el més important.

Les coses al peu de la lletra

A l’entorn on Vance es va criar es podria plantar una bandera de la mítica Cinta Vermella de Bola de Drac, però amb les inicials RR de Reaccionaris i Radicals com a emblema. La seva àvia (la mamaw), una dona “que no deia mai mentides”, tenia un esperit indòmit incorrompible, i no parlava mai per parlar. Un dia va advertir al seu home que, si tornava a arribar borratxo a casa, el mataria. Doncs vet aquí que, mentre el marit dormia la mona al sofà després de l’enèsima jornada regada d’alcohol, la mamaw “va agafar amb tota la tranquil·litat del món un bidó de gasolina que hi havia al garatge, en va buidar el contingut sobre el seu marit, va encendre un misto i l’hi va llançar al pit”. La providència va tenir un gest de clemència amb el pobre avi d’en Vance, i se’n va escapar “amb només unes quantes cremades lleus”. La seva filla d’onze anys va intervenir per apagar el foc i li va salvar la vida. Lliçó magistral: la paraula de la mamaw mai es podia prendre a la lleugera. Un tret diferencial totally hillbilly: la literalitat.

Una altra anècdota radical, en aquesta ocasió sobre la joventut de la mamaw, ho exemplifica molt bé. Vance explica que, quan un germà de la mamaw va escoltar a un veí dir que li encantaria menjar-se les calces de la seva germana (sospitem amb candor que en sentit metafòric), va anar ràpidament a casa, va agafar les calces de la mamaw i les hi va fer empassar a punta de pistola. L’honor, sobretot el de les dones de la família, és elemental, patrimònic i delirant. Vance ha mamat aquesta actitud i aquest capteniment, que es reforça encara més en el patriotisme exaltant de l’exèrcit. Les interpretacions polítiques que concita el seu llibre són menys explícites que les de Dreams of my father, i en aquest aspecte els seus paral·lelismes amb Obama es difuminen, perquè Vance és un conservador, i assenyala acusadorament els membres de l’administració pública que dissenyen plans per als més desafavorits sense saber absolutament res sobre la pobresa.

Literàriament, la narració és fluïda i plena de matisos, amb un llenguatge senzill i entenedor i un contingut subjacent que invita sempre a la reflexió. Graupera destaca que Vance fa servir la fòrmula constitucional i efectiva de la gent acostumada a escriure o a fer discursos: un relat mesurat i personal que combina la gràcia de l’anècdota i la singularitat amb el rigor quantificable de les dades objectives. Les pàgines de l’artefacte resultant llisquen entre les mans tan còmodament com la mantega sobre el pa torrat o com un Chevrolet que enfila sota el sol i sense pressa qualsevol carretera entre Kentucky i Ohio, amb el rifle a la vista per si les mosques i un parell de John Deeres de fons per immortalitzar l’estampa.