L’alliberament dels dits del crític

16.11.2018

La col·lecció «Josep Pla», que edita la Diputació de Girona, acaba de publicar el primer volum d’una nova etapa en què estrena nou disseny i logotip; i també nou director: l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís, que substitueix en el càrrec a l’escriptor Lluís Muntada, que ha dirigit la col·lecció al llarg de deu anys. El volum que dona el tret de sortida a aquesta nova etapa és un cànon de cinquanta-sis textos d’autors clàssics amb els quals ha estat treballant l’escriptor Vicenç Pagès Jordà i que van sortir publicats a la Revista de Girona entre els anys 2009 i 2018. Sota el títol Clàssics revisitats, Vicenç Pagès Jordà pretén fer, per una banda, un reconeixement a tots ells i, per l’altra, facilitar el contacte amb la tradició literària.

L’escriptor Vicenç Pagès Jordà. Foto: © Ester Roig

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) em diu que a partir d’ara no presentarà llibre cada quinze dies. Després de la flamant aparició d’un recull de contes, Exorcismes, l’escriptor treu un florilegi d’articles publicats bimestralment a la “Revista de Girona” entre els anys 2009 i 2018, en un llibre de la col·lecció Josep Pla editat per la Diputació de Girona, els poleix, els actualitza, els ordena cronològicament, i afegeix una biografia a les cinquanta-sis propostes d’escriptores i escriptors nascuts abans de 1920 connectats d’alguna manera amb les comarques gironines. Pagès hi afegeix una petita crítica literària  escollint, també a pler, una de les obres de cada autor, amb la mateixa exigència, rigor i respecte que si es tractés de coetanis. De portada warholiana amb retrats en verd, groc i blau i només dues dones entre deu homes (bàsicament per les diferències en l’accés a l’educació d’aquells anys), Clàssics revisitats és una tria d’articles amb criteri de selecció subjectiu de l’autor, com ha de ser. Una llista pròpia amb límits per força arbitraris. Una bona picossada de cultura per la vena.

Fins a quin punt han envellit els autors clàssics? Quin interès mantenen avui? Com connecten amb el lector atrafegat i dispers del segle vint-i-ú? El títol del llibre és excel·lent: els clàssics ho són en la mesura que es revisiten i es reactualitzen, es reinterpreten i es xarboten. Vicenç Pagès, a la Introducció que signa ell mateix, diu que la seva intenció era “partir del plaer del lector, en concret d’un lector que tenia més en compte els períodes històrics que no pas la qualitat de cada obra”. Les obres seleccionades de Muntaner, Eiximenis, Palol, Pla, Ruyra, Víctor Català, Carme Montoriol o Salvador Dalí conviuen amb els desconeguts com Joaquim Casas, Eusebi Isern (“El seu romanticisme obscur, la seva malenconia suau, connecta molt bé amb les pulsions de tants joves –i no tan joves– d’avui dia”) o Joaquim Riera i Bertran (“Avui seria impensable que un escriptor tan bonàs i senzillot arribés a alcalde o a diputat”). El conjunt permet a Pagès superar les fronteres de la literatura catalana tancada i del puto cànon establert, poc crític i definitiu –permeteu-me que rigui– de la vella acadèmia. Amb perdó.

En aquest llibre assagístic mola més el com que no pas el què, com a les bones novel·les que no es miren el melic. M’explico. Cada capítol es pot llegir per separat i es toquen temes que, segons l’autor, reflecteixen els moviments històrics i culturals de la literatura catalana, com el pas dels temes religiosos als propis de la vida privada, mostres de romanticisme tardà, republicanisme militant, costumisme, esperantisme, repressió sexual, oposició camp-ciutat, misèria econòmica, exili polític o el debat sobre el tema de la Costa Brava. I la recuperació meravellosa de la llengua, de les formes genuïnes del català, encara prou vives en alguns pobles. Per tant, Clàssics revisitats funciona com a retrat, com a mosaic de costums catalans, com a fresc per passar, a la manera stendhaliana o rodorediana, l’espill realista al llarg del camí de la història del país i de les seves catacumbes sociolingüístiques. No sol ser habitual, en aquesta mena de reculls, ensopegar amb un captivador exercici sofístic però alhora de tarannà humoristic i de lectura amena. Normalment passa a l’inrevés, sobretot en aquest segle nostre, el dels virus esfereïdors, la fullaraca i l’aprofitalla. Però a Clàssics revisitats hi ha la garantia Pagès Jordà. I no falla mai.

L’escriptor Vicenç Pagès. Foto: Ester Roig ©

He llegit Clàssics revisitats, també, com una poètica, com les Cartes a un jove poeta de Rilke. Els avantpassats ens ensenyen modus i maneres que han quedat esclafades pel corró de la incivilitat creixent en tots els àmbits. Les diferències tant en el procés creatiu dels escriptors ressenyats com en els objectius de la creació literària fan caure la cara de vergonya als qui ens dediquem a l’art de la paraula. Ells sabien que la pressa mata. Nosaltres no. Algú com Fages de Climent, per exemple, “va aprofitar la vida ociosa per deixar una obra sòlida, escrita sense pressa ni afanys comercials”. Llucieta Canyà “té el mèrit de simular la normalitat, que és una manera elegant de contribuir a assolir-la”. La manera de veure el món de Gaziel “resulta molt més lúcida i raonable –més contemporània– que les que ens han insuflat en les últimes dècades”. En el cas de Joan Teixidor, el seu coneixement profund de la història, l’etimologia, l’art i la religió, faria que costés trobar “una audiència que l’escoltés amb l’atenció que es mereix”. Una exemplaritat que faríem bé d’amortitzar per no acabar-nos convertint en els protagonistes de qualsevol collonada zombi de sèrie B.