L’alè del comte Arnau

Lluís Soler recita Sagarra amb una pulcritud, una netedat i uns matisos en la rica llengua del poeta que remouen la ment de l’oient.

Mònica Rovira

Mònica Rovira

He estudiat Filologia Catalana i ara aprenc a Corregir. De la ciutat dels Sants.

A hores d’ara fa un miler d’anys –segons sembla– que el comte Arnau es guanyava el dol etern d’una immortalitat de patiment, essent condemnat a cavalcar sobre el cavall de foc per les seves antigues propietats fins a la fi dels temps. En fa uns quants menys, tretze, per ser exactes, que l’actor Lluís Soler transfigurava els versos amb els quals Josep Maria de Sagarra va narrar la història d’aquest mite tot dotant-los d’alè carnal i portant el relat al temple de Dionís –i quin millor indret on portar aquest noble català!–.

L’enèsima crònica sobre aquesta representació –que hem pogut veure a Vic i a Vil·la Joana–, seria tant innecessària com supèrflua tenint en compte que, a més a més, en aquest mateix mitjà ja n’hi ha alguna de prou notable publicada. Així doncs, serà molt més profitosa i suggestiva una mirada reflexiva sobre el fet artístic que es deriva del gest que fa Lluís Soler i que abans va fer Sagarra.

Perquè sí, Soler recita Sagarra amb una pulcritud, una netedat i uns matisos en la rica llengua del poeta que remouen la ment de l’oient. Un pati de butaques d’oients, més que d’espectadors –malgrat que això no sigui música, o potser sí, que ho és–, ja que tota escena possible s’esdevé, curosament vehiculada, només en l’imaginari d’aquell qui escolta amb tota l’atenció que requereix aquest viatge. Deia que sí, que Soler recita Sagarra i dóna vida als personatges amb un encert difícilment repetible; ara bé, Sagarra què explica? Què fa Soler en última instància?

Ens explica un conte. Mig mite, mig llegenda, mig literatura, mig cançó. Invenció o realitat es tracta de la història del que possiblement és el personatge més important de la mitologia del nostre país. Un conte per adults, certament, o per persones prematures en l’art de la rica perversió humana, que estableix valors morals i que ens interpel·la directament en tant que mite autòcton. El comte Arnau no és una princesa d’un país imaginari, ni és un cavaller d’un reialme molt i molt llunyà, ni tampoc és un drac gegantí en una cova desconeguda. El comte Arnau és una realitat possible, i segueix aquí, recorrent els seus paratges encara avui en dia. En som descendents, potser biològics, però sobretot de les seves pràctiques: el relat ens adverteix dels riscos de la devoció carnal i el mal procedir. És innegable que encara avui la llegenda, aquesta llegenda, ensenya, que el que és clàssic instrueix; que si alguna cosa ha perdurat en el temps, és per algun motiu.

El comte Arnau existeix –probablement–, esdevé mite i se’n fa cançó. Sagarra –i d’altres– en fan literatura i Soler declama el relat de Segarra retornant a la llegenda la seva forma més pura: la transmissió oral. A partir d’aquí, els cronistes expliquen aquest relat, amb escriptura, i qui sap si algú hi posarà l’alè més endavant. Sigui com sigui, mil anys després ell segueix cavalcant i res fa pensar que el seu càstig –lliçó per a tots nosaltres– pugui redimir-se.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació