Laia Marull. Totes les formes de l’infinitiu

31.01.2016

Laia Marull debuta amb el seu primer monòleg a La llista, una peça per a una actriu de la dramaturga quebequesa Jennifer Tremblay. Marull encarna una anodina mestressa de casa que fa llistes de les tasques més inversemblants només per mantenir-se ocupada durant l’absència del marit. Però darrere d’aquesta aparent banalitat s’amaga una crisi més profunda. Després de l’exit del Teatre Lliure, ara fa tres setmanes de funcions a la Sala Villarroel a partir del 13 d’abril. 

Laia Marull a 'La Llista' de Jennifer Tremblay | © Felipe Mena

Laia Marull a ‘La Llista’ de Jennifer Tremblay | © Felipe Mena

“Sóc una fruita amarga, al camp i a la ciutat”, diu la nostra protagonista, només començar el relat. Heus aquí la història d’una dona, mare de tres fills, que ha abandonat la gran urbs per instal·lar-se a viure en un poblet que l’asfixia. Cada matí, el marit marxa a treballar i ella es queda a la llar conjugal per a dedicar-se a les tasques maternes d’aixecar les criatures, a les tasques domèstiques de tenir la casa a punt i a les tasques socials de confraternitzar amb els habitants d’aquell entorn que ella percep hostil. “El camp em xucla”, confessa.

La nostra protagonista no és feliç, salta a la vista. Mare entregada, mestressa de casa, cuinera, frega els plats, cus botons, prepara festes infantils, xafardeja amb la veïna, crítica els altres… Busca el que sigui per estar ocupada, i per no oblidar-se de res, fa llistes. Llistes infinites. Llistes d’elements superflus, llistes que no caldria anotar, llistes amb les tasques més urgents, una altra amb les més complicades, i per Nadal… la llista de les llistes! Perd més temps fent les llistes que executant-ne el contingut. Però, fet i fet, d’això es tracta: fent llistes esquiva la vida.

Laia Marull (Barcelona, 1973) és l’encarregada de donar veu a aquesta mestressa de casa perfeccionista i angoixada, cada cop més allunyada de les coses essencials, perduda en les obligacions quotidianes i desconnectada dels fets més senzills. La llista, obra de la canadenca Jennifer Tremblay, contemporània seva, que ha aixecat aplaudiments allà on s’ha representat, és una encertada metàfora de la societat actual. El text, escrit originalment en francès, es va estrenar a Mont-real a principis del 2010 i en anglès a Toronto la tardor del mateix any i ha recol·lectat diversos guardons. Marull accepta el primer monòleg de la seva carrera, dirigida per la col·lega de professió Allegra Fulton, amb qui comparteix més d’una dècada d’amistat i que va ser qui va interpretar la versió anglesa el 2010.

El monòleg està dividit en diferents episodis vitals, i tot i no ser llarg (1 hora i 10 minuts) no acaba de reeixir. Marull compleix perfectament el seu paper, i fins i tot la seva complexió fràgil l’ajuda a encarnar aquesta dona que acaba colgada i devorada –gairebé de forma literal- per les famoses llistes, però em va deixar fred. No sé l’autora què pretén transmetre, però si el gran drama d’aquesta mestressa de casa és no oblidar-se de descongelar una porció de pastís de sucre per endolcir la seva anodina existència, no anem bé. Qui no té feina el gat pentina, deia una espectadora en acabar la representació, referint-se a la protagonista. Segurament no anava errada.