L’afrodescendència fa sentir la seva veu

25.09.2018

“Negra soy. Negra española, vasca, catalana”. Ja fa quatre anys que l’actriu Silvia Albert Sopale va crear el seu monòleg No es país para negras. Aquest espectacle, dirigit per Carolina Torres Topaga, ha girat per nombroses sales teatrals, centres cívics i escoles de Barcelona, però també de València, Saragossa i Madrid, entre altres ciutats. El juny passat es va poder veure al CCCB —dins el cicle “Afrofeminismes. Arrels, experiències, resistències” i com a colofó teatral del curs impartit per la historiadora Karo Moret Miranda— i arriba aquesta setmana, del 27 al 30 de setembre, a la Sala Fènix, dins el cicle “Dona’m veu/Dona amb veu”. El monòleg aborda una part de la història de les dones negres espanyoles, molt poc tractada fins ara.

Silvia Albert Sopale en una escena de ‘No es país para negras’, que es podrà veure a la Sala Fènix.

“Me llamo Silvia, Silvia Albert Sopale, la Negra para mis amigos, Chivita para mi mamá, aunque ella en verdad quería ponerme Wineyla, pero en el 76, en España, no podían ponerse esos nombres, así que tuvo que ponerme uno como Dios manda. Mi nombre africano es Ifeyinka, me lo puso mi tía abuela y quiere decir ‘todo amor’; yo me puse Adelaida para las noches de fiesta.”

A Silvia Albert Sopale li han preguntat milers de vegades si era cubana, dominicana, senegalesa o gambiana, entre altres nacionalitats, però mai no li han preguntat si era d’aquí. Nascuda a San Sebastián l’any 1976, de mare equatoguineana i pare nigerià, no es va decidir a lluitar fermament contra el racisme, a través del teatre i l’activisme, fins que no es va quedar embarassada. Sent la necessitat de construir un món millor per a la seva filla, i per això vol parlar de negritud i d’afrodescendència a Espanya, i cercar —i produir!— referents positius, com a manera de neutralitzar o corregir la imatge que els mitjans de comunicació i les ficcions televisives ofereixen de les persones negres. I és que, tal com deia Stuart Hall, les identitats es construeixen en les representacions i no fora d’elles.

L’obra no ataca ningú ni és cap memorial de greuges o queixes contra els blancs; al contrari, fa servir l’humor per promoure l’empatia i la reflexió. Tot i que compta amb la col·laboració en la dramatúrgia de Laura Freijo Justo i Carolina Torres, i amb l’assessorament de Chechu García en el moviment, és la mateixa Silvia Albert qui va fixar el text a partir d’improvisacions basades en experiències seves i en històries i anècdotes, sovint feridores, d’altres dones afrodescendents. Així doncs, planteja el tema d’una manera gens acadèmica i del tot vivencial, abordant la discriminació racial en primera persona i des d’un enfocament autoreferencial.

Silvia Albert Sopale parla de la seva experiència com a afrodescendent a ‘No es país para negras’.

L’espectacle consisteix en un mostrari de petites situacions on el racisme estructural es fa palès; una successió d’esquetxos que evidencien de manera molt plàstica el bombardeig d’actituds racistes, de vegades pretesament subtils o invisibilitzades, contra les persones negres i en especial contra les dones. La posada en escena és senzilla, amb molt pocs objectes escènics —algunes pedres, una tela, una perruca—, i a la interpretació de Sopale, que ho ocupa tot —la veu profunda, els moviments contundents i per moments també adolorits, com quan el seu cos doblegat acusa el pes del prejudici—, cal afegir-hi projeccions audiovisuals, ombres, música i dansa.

La intèrpret fa servir una tela estampada que té múltiples usos escènics —fa de camisa, mocador, farcell i nadó— i una gestualitat vehement. Una cançó de bressol es converteix en crit de denúncia que visibilitza l’opressió, i hi ressonen el colonialisme i l’esclavisme, també presents en cançons com la de l’anunci de Cola Cao. Silvia Albert evoca i recrea situacions de la seva vida quotidiana que denoten un racisme subtil o invisibilitzat, com el fet que alguna gent no s’estigui de tocar els seus cabells afro —els cabells, com el cos, també són política—, o que els comparin amb un fregall. Bona part de l’espectacle ens retrotrau als paisatges de la infància, en què ella sempre jugava el rol de l’alteritat; en aquest sentit, cal destacar el treball amb les lletres de les cançons d’aquella època, que, posades totes juntes, evidencien el missatge racista que la societat li engaltava un dia sí l’altre també. Comprenem la violència implícita en les comparacions recurrents del color de la seva pell amb la xocolata, o en les preguntes sobre la blancor dels seus palmells. La curiositat es vol pura i innocent, i esdevé l’eterna coartada, però resulta ben clar que l’únic que en realitat busquen aquestes preguntes invasives és confirmar els estereotips i les idees preconcebudes. Albert explica també com, de ben petita, mentre jugava al carrer, uns homes grans van cridar-li amb menyspreu: “¡Negra! ¡Negra!”; fent seva la performance “Me gritaron negra” de Victoria Santa Cruz, es pregunta què significa ser negra al país on viu. Però, sens dubte, el més dolorós i difícil d’esborrar és el prejudici de disponibilitat i fogositat que pesa sobre les dones negres: la seva cosificació, exotització i hipersexualització.

La perruca llisa, a més de servir per denunciar la submissió de les dones negres al cànon de bellesa caucàsic i hegemònic, funciona en un moment donat com a peluix, esdevenint un ninot grotesc que, manipulat per la mà de l’actriu ventríloqua, parla i vehicula el discurs racista: “Hay mucho negro resentido, mucho loser. No es discriminación, es paranoia”. En efecte, moltes persones blanques tendeixen a titllar de victimista la denúncia d’actituds racistes; a la majoria els costa admetre el racisme estructural en el qual s’han educat. Robin DiAngelo defineix com a “fragilitat blanca” aquesta reacció, que activa uns mecanismes de defensa per tal de tergiversar la situació i acabar convertint els ofensors en ofesos, per la incomoditat que els produeix el fet que els atribueixin una actitud racista.

La perruca llisa de Silvia Albert Sopale a ‘No es país para negras’.

Tal com diu Mercedes Jabardo (Feminismos negros. Una antología, 2012), en el feminisme negre les qui han posat en qüestió les identitats essencialitzadores han estat dones que, des de posicions diaspòriques i postcolonials, han sentit el buit de la no-representació; cal tenir en compte que la discriminació racista va substituir l’esclavitud com a “modern” criteri de desigualtat. En el cas d’Espanya, Albert assenyala el racisme estructural —herència d’un país colonitzador— envers els immigrants, però també envers els espanyols negres, que senten un desarrelament profund pel fet de no encaixar en el constructe d’espanyolitat preestablert. Parla de la història comuna dels afrodescendents, si bé no en el seu nom; ens recorda que fa molts anys que són allà, i que hi ha una història a recuperar. A Espanya conviuen més de dos milions d’afroespanyols, per no parlar de les persones migrants i dels col·lectius racialitzats que viuen en unes condicions molt més opressives —en aquest sentit, es denuncien els CIE, les detencions policials per perfil ètnic, el poc accés a la sanitat i la feina, etc.—.

No es país para negras no és un anecdotari, sinó el dia a dia d’un sistema racista, i fem servir aquí les paraules amb què la periodista Lucía Asué Mbomío Rubio es refereix al llibre, prologat per ella, Ser mujer negra en España (Plan B, 2018), de la blocaire, activista i comunicadora Desirée Bela-Lobeddé. Tant aquest llibre com l’obra dirigida per Carolina Torres Topaga, que presenten una enorme quantitat de paral·lelismes i coincidències, evidencien que l’afrodescendència necessita explicar la seva història i fer sentir la seva veu. La interpel·lació de Silvia Albert Sopale, tan valenta i necessària, no vol agredir ni envair, sinó compartir vivències i reflexions, i fer que l’espectador es posi en el lloc de l’altre. Afirma la creadora i intèrpret que abans ella era com aquells esclaus de la casa de què parlava Malcolm X, que adoren l’amo —enfront dels esclaus del camp, que l’odien— i que eviten fer soroll per por de ser exclosos, però ara ha sortit fora per buscar altres referents on mirar-se.