Laëtitia o la fi dels homes

24.11.2017

Basada en un cas real que va sacsejar la França dels primers anys del segle XXI, Laëtitia o la fi dels homes (Anagrama), Premi Le Monde, Premi Médicis i Prix des Prix 2016 i traduïda per Marta Marfany Simó, és una obra de no ficció de l’historiador Ivan Jablonka (París, 1973), que aporta una nova mirada en el plantejament de la no ficció criminal.

Laëtitia Perrais

Ja en el pròleg, l’autor francès posa en antecedents els lectors i explica que el cas Laëtitia va ser excepcional a causa del ressò polític i mediàtic, per la intervenció del llavors president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy o per la vaga dels jutges, que va provocar una greu crisi entre l’executiu i la magistratura. Segons Jablonka va ser “un cas d’Estat”. A més, i aquesta és una de les grans virtuts de l’obra, l’autor centra la mirada en la Laëtitia, a qui qualifica d’”heroïna”. “Jo el que voldria és alliberar les dones i els homes de la seva mort, arrencar-los del crim que els ha fet perdre la vida i fins la humanitat […] simplement reconstituir-los en la seva existència. Donar testimoni en lloc seu”.

Laëtitia Perrais era una adolescent de 18 anys quan va ser segrestada, violada, assassinada i esquarterada la nit del 18 al 19 de gener de 2011. Era cambrera i vivia a Pornic, al departament francès del Loira Atlàntic, amb una família d’acollida, els Patron, i la Jessica, la seva germana bessona. Provinent d’una família desestructurada, les germanes Perrais van patir la violència masculina des de ben petites. Segons Jablonka, Laëtitia va conèixer tres categories de violacions: la violació intrafamiliar (del seu pare a la seva mare), la violació mig incestuosa (del seu pare d’acollida a la Jessica) i la violació extrafamiliar (exercida pel seu assassí, Tony Meilhon).

La Laëtitia era una noia tímida, obedient i immadura per la seva edat (feia moltes faltes d’ortografia, era indiferent a l’actualitat…), però també era optimista i tenia ganes de viure. Què succeeix per què Laëtitia accepti quedar amb un multidelinqüent toxicòman? Per què no fuig d’un home agressiu que li dona ordres? Amb un punt de vista que abraça la sociologia i la teoria del gènere, l’autor francès, a través d’un fet cruel i macabre, intenta entendre un cas policial com a objecte històric per entrar en la complexitat humana que s’hi amaga. I ho fa sense fer “psicologia de cafè ni psicoanàlisi de tertúlia” amb minuciosos detalls reals una mica feixucs de seguir a causa de la dificultat per condensar tots els elements implicats en el cas.

L’autor també denuncia com Sarkozy transforma en objecte polític l’angoixa dels familiars i amics de la Laëtitia. No es van escatimar recursos per trobar el cos de la noia en plena crisi. Hi havia centenars de gendarmes, ensinistradors de gossos, submarinistes i militars per ajudar en la investigació. Aquest va ser un benefici de la politització del cas. En la gran manifestació silenciosa del 29 de gener de 2011, en què es reprodueix l’últim trajecte que va fer la Laëtitia, des de l’Hôtel de Nantes fins al lloc on van trobar la seva moto, el senyor Patron s’erigeix en el portaveu de la família en detriment dels Perrais. Al cap d’uns mesos, seria ell l’acusat i jutjat per violar diverses noies, entre elles la mateixa Jessica.

És possible que el drama de Laëtitia o la fi dels homes s’inspiri en Emmanuel Carrère (L’adversari, Empúries, 1999) o en Truman Capote (A sang freda, Proa, 2006), però té una força extraordinària per si sol. Una força que emergeix dels sentiments en joc i de la presència constant de la violència històrica exercida contra les dones, indiferent als desitjos de la Laëtitia, expressats a través del seu rastre en les xarxes socials o del record que en tenen els amics i els familiars.

Aquest potent relat no s’atura excessivament en l’assassí i les seves motivacions. És més aviat un cant respectuós per humanitzar la víctima. D’aquesta manera, l’autor proposa canviar la perspectiva. Pretén que ens fixem en les víctimes per comprendre la profunditat humana i històrica que s’amaga darrere un crim terrible. Per fer-ho, es fixa en la societat, la família, la condició de les dones, la cultura de masses, els mitjans de comunicació, la violència, la justícia o la política.