L’acte primer

20.01.2014

Surto enfervorit del cicle Rapsodes al Born. Però em cal una mica de distància per poder valorar, per apreuar, el que acabo de veure i de sentir. S’imposa, com va deixar escrit Vinyoli en el poema “L’acte darrer”, de Realitats (1963), “baixar al soterrani de la petita casa de mi mateix”, allà on s’espesseix el silenci, allà on no arriben els sons que ens distreuen de nosaltres mateixos, ni hi penetra la llum que ens encega o ens enlluerna, però que ens priva de veure-hi (bé). Em cal, primer de tot, retrobar el silenci de cisterna eixuta, el de casa meva, a quaranta-cinc quilòmetres del Born Centre Cultural. Tantes cisternes com va cantar Joan Vinyoli, rumio ara (aquella, posem per cas, que havia omplert “la pluja de molts anys de solitud”). En Roger Vilà ha firmat una crònica ben suggestiva d’aquest mateix espectacle; en concret, de la preestrena del Vinyoli d’en Múrcia al poble d’adopció del músic, Argelaguer, al proppassat desembre. Aquesta tarda, doncs, n’havíem de viure, pròpiament, l’estrena oficial (i en quin escenari, hélas!). Hi havia, entre altres personalitats, en Quim Torra, director del Centre; el poeta Francesc Parcerisas; el fill del poeta, l’Albert; en Pep Solà, biògraf de Vinyoli; el músic Josep Tero… I amics dels músics, esclar, i família, mainada que, en acabar el concert, corria per allà, enfervorida d’una altra mena de manera. La sala era plena, feia goig. Al jaciment de l’altra banda, aquelles “pedres mudes” que diuen tantes coses (i tantes com n’hauran de dir, encara, durant tot aquest any!).

 

Joan Vinyoli

 

Surto del Born entusiasmat, i penso que aquest espectacle l’hem de dur arreu, que els alumnes de les nostres escoles i instituts no poden deixar de coneixe’l en el que espero que sigui un Any Vinyoli ben carregat d’actes i projectes, fruitós d’accions i d’iniciatives de signe molt divers. Que bé que casen —vaig pensant, tornant a casa amb el cotxe: i no vull engegar la ràdio, perquè no contamini ni enterboleixi el record que tinc de la música que acabo de sentir—, que bé que casen, deia, l’electricitat de la guitarra o la percussió nua de la bateria amb el vers vinyolià! Entre l’elenc d’instruments, no hi havia cap “violí de fira”, com el d’aquell poema de l’autor de no recordo quin volum, però sí un guitarró, que s’avingué a prologar, o a preludiar, uns versos lúcids i esqueixats del barceloní. En Múrcia toca fins a quatre guitarres, si no vaig errat d’osques, però sobretot fa anar amb un domini envejable l’instrument més perfecte de tots: la pròpia veu (encabat de sentir-lo i de gaudir-ne, algú, entre el públic, preguntava: ¿com és que no en sabíem res, d’aquest personatge? I jo concloc, sense badar boca: són coses del país, ves per on, no cal fer-s’hi mala sang; l’important, però, és que, ara que ja l’has conegut, te’n serveixis amb esplendidesa). Miro de refredar el goig, de trobar paraules convincents per a això que hem tingut la sort de presenciar fa una estona de no res, l’espectacle musical “A través de Vinyoli”. És una sort que un poeta, un gran poeta, trobi el cantant que sàpiga cantar-li tan bé les paraules, el músic que sàpiga trobar la melodia convenient a les seves composicions escrites (o que sàpiga extreure-la-hi del mateix cos del text), el rapsode que el sàpiga dir tan bé en tots els seus accents: joia, malenconia, dolor, gaudi, neu, fang, rosada i constel·lació. Els que, després de la música, ens apleguem encara uns quants minuts més a la sala, convenim que en Xavi Múrcia ha fet una feina excepcional, delicada i vigorosa al mateix temps, acompanyat de l’Albert Vila (baix i banjo) i d’en Xarli Oliver (bateria, percussions i guitarró). El desplegament d’estils musicals és antològic, talment com si el compositor no volgués deixar res per verd i es proposés d’acontentar tothom, tota mena de públic: cançó d’autor, rock, blues, filagarses de soul, vores de jazz, i fins cançó de taverna o de cabaret… La guitarra enèrgica a la Hendrix, el crit ferit a la manera de Frank Zappa, una manera de reconvertir la cançó en un producte més pop (com fa el gran Ruper Ordorika en el país veí dels bascos), la lletania a la Cohen o fins i tot una manera de cantar pròxima al xiuxiueig, com el Joao Gilberto sol, veu i guitarra, fan de l’hora escassa d’espectacle un temps intens de plaer. Amb clara veu, en Xavi Múrcia desgrana els versos del poema inicial de Vent d’aram, el titulat “Amb ronca veu”. El músic i cantant no “clama retorçant-se”, certament, però ens fa entendre la mar de bé com ho feia la consciència desficiosa del poeta. “Tremolo de mirar-te”, diu el poema “L’acte darrer”, i jo també tremolo —em cal confessar-ho—, però ara tremolo de no haver subratllat doblement aquest vers prodigiós que dec haver llegit, pel cap baix, un centenar de vegades, des de fa trenta anys. Vaig mirant d’entendre coses: en Xavi ens ha mostrat un Vinyoli ex abundantia cordis, el Vinyoli d’aquella “vinosa color de vida molt viscuda”, però també el Vinyoli apesarat (però no esclafat) de tanta consciència, el Vinyoli que, del lament, en sap fer bella poesia. “També gràcies a això vivim encara”: gràcies a la música, a la bona música com la d’en Xavi Múrcia, que ens fa reparar en el pes i en la gravetat de les paraules del poeta, en totes i cada una de les paraules que, maó rere maó, conformen el poema. Mentre conduïa, pensava que tenia tantes ganes de tornar a assistir a aquest espectacle musical  com —i això no és, sens dubte, un mèrit menor del músic— d’arribar aviat a casa per tornar als llibres de Vinyoli, que tinc tan gastats per l’ús i escampats damunt la taula del meu estudi. Per retrobar-hi les paraules de la primera cançó, la “Cançó blava”: “Aquest endins del blau de la paraula, / blau cap a blau, cap a més blau encar, / és com parar migdialment la taula / dels somnis, per atzar, / a trenc de mar, / quan gira el far”.

Programadors del país, dels nostres països, pareu bé l’orella (com el poeta, que era “orella i pas insomnes”), que el mestre Joan Vinyoli ha trobat un torsimany capaç d’interpretar el seu afany transcendent. Esperem que aquest d’avui hagi sigut l’acte primer d’una llarga obra de festeig amb la poesia de l’autor que ens ha d’ocupar durant tot l’any 14. I que aquest espectacle, com la llarga llista d’altres espectacles musicals o plàstics que es preparen per a l’Any Vinyoli, no deixi de girar, a trenc de mar, com gira el far, però també al bell mig de la plana, com hi giren els cotxes, o al capdamunt de la muntanya més alta, on amb prou feines sembla que hi giri la lluna.
(“A través de Vinyoli”, l’espectacle de Xavi Múrcia, al Born. Diumenge, 19 de gener del 2014)  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Retroenllaç: Ja hem estrenat A través de Vinyoli! En Jordi Llavina en fa una crònica emocionant : xavimurcia.cat

  2. Aques formidable espectacle que amb tant d’encert has programat, on més dius que el duràs? On més el podrem veure?
    Felicitats per aquest primer acte de l’any vinyoli!

  3. Benvolgut Sr Llavina, no li sabrà greu espero que faci un petit matís a la seva crónica: aquest magnífic recital-concert “A través de Vinyoli” s’emmarcava dons el Cicle RAPSODES AL BORN II, cicle que programa en Joaquim Armengol. És que dóna la sensació que el programava l’Any Vinyoli… I penso que és just dir qui fa què. Dit això, totalment encantada com vostè de l’espectacle!