Laboratori Tiersen al Teatre Grec

27.07.2015

Tornant del concert de Yann Tiersen al Teatre Grec, només puc dir “déjà vu”.  Aquesta és una expressió en francès que significa “ja vist” i descriu l’experiència de sentir que s’ha estat testimoni o s’ha experimentat prèviament una situació nova. L’experiència sol anar acompanyada d’una convincent sensació de familiaritat i també per una sensació d’esglaiament o estranyesa. S’atribueix amb freqüència a un somni, encara que en alguns casos hom té la ferma sensació que l’experiència “va ocórrer autènticament”.

Yann Tiersen Photo by Craig Hull

Yann Tiersen. © Craig Hull

Després de donar-hi moltes voltes hi vaig caure. L’any passat el concert de Bobby McFerrin al Teatre Grec em va deixar la mateixa sensació. Ell és un crack, però toca per a si mateix. I allò era el que no m’era nou. Aquests genis es limiten a fer la seva música. Tant hi fa que allí al davant hi hagi 2.000 persones. En Yann Tiersen, igual que feia en Bobby, juga a experimentar dins dels seu laboratori musical. Ell i els seus acòlits deambulen entre pianos de joguina, campanetes, MS20’s, guitalélés i el seu omnipresent malletKat. No hi ha res que els aturi en el seu trànsit musical. Queden totalment absorbits per les seves composicions que, amb peus descalços, transiten entre els monts escarpats bretons i s’enfilen fins a Islàndia per oferir-nos un paisatge sonor desolat i profund. Però això, que no és poc, és tot. El personatge arriba a escena i després d’un parell de composicions diu: “Hola, cómo estan”. Això i un “gracias” després de cada cançó són les úniques paraules que ens adreçarà abans del “good night” final.

La música en directe ha d’anar més enllà del disc. Avui en dia els músics es guanyen la vida gràcies als concerts i les gires. La gent ja no compra música, tot i que en consumeix en abundància. Quan tens el públic al davant, és el moment d’entregar-t’hi. Cal demostrar que toques per a ells. Cal fer evident que estàs molt agraït als espectadors per la seva presència. I això cal fer-ho encara que econòmicament tinguis la vida resolta.

Yann Tiersen és un monstre! Un monstre musical que et deixa clavat al seient. No xerra, però emociona. No t’acull, però t’arrossega. No t’abraça, però t’engoleix. La seva música no et deixa indiferent. El disc que tot just presenta ara és una mostra de la seva maduresa compositiva. Recorre als seus sons primigenis de joguines musicals i els mescla amb l’electrònica que tant freqüenta darrerament. Tot plegat ho combina amb sons acústics que posen aquell punt de tristor a una música que talla en sec quan algú pot començar-la a assaborir. El nom del disc que presenta no és casual: Infinity. Aquest és el bucle musical en què entren tots els seus temes, un bucle que no sembla acabar mai i del qual el científic Tiersen gaudeix enormement. Però el símbol de l’infinit també representa el 8 que és el nombre de treballs que ja ha editat.

Conegut pel gran públic per bandes sonores com Amelie o Good bye Lenin, Tiersen defuig una etapa per la qual no vol ser recordat i demostra que la seva personalitat va molt més enllà, però sense deixar d’oferir un “Le Moulin” directe des de la banda sonora d’Amelie i també un parell de solos en els bisos on desplega tot el seu art al piano i al violí.

Tot plegat ens va oferir un espectacle introspectiu i esclatant que feia que el públic abandonés el Teatre Grec esgotat. I és que quan hi ha molt d’art en escena el cervell necessita unes hores per processar-lo. Cal reposar tots els impactes que ha rebut i que només són digeribles de manera ràpida per a uns pocs privilegiats i tocats per la vareta de la genialitat musical.