La violència i la fragilitat de Sol Picó

14.10.2014

La ballarina i coreògrafa alcoiana Sol Picó celebra els seus 20 anys de trajectòria amb One-hit Wonders, un viatge irònic que juga amb la memòria dels que han seguit la seva carrera. L’espectacle, que va inaugurar l’actual edició del festival Temporada Alta de Girona es podrà veure fins el dia 19 d’octubre al Mercat de les Flors.                                                           

Sol Picó a One hit Woners | © Rojo Barcelona

 

Enèrgica, contundent, directa, forta i potent són alguns dels adjectius més utilitzats per la crítica escrita al llarg de la carrera de Sol Picó. I escaients, val a dir-ho. Per a mi, El Ball (2010) que va protagonitzar amb l’enyorada Anna Lizaran, combina a la perfecció aquell llistat amb una altra cara que sempre he imaginat, de vegades intuït, a voltes vist en les seves obres: una estranya fragilitat des de la qual balla tossudament i explosiva. Com si aquella contundència, la violència coreogràfica i els seus personatges, embolcallessin una figura -en la tècnica, però també en la vessant humana- més voluble i làbil del que pot semblar a primera vista. I que, possiblement, ha deixat lliure a One-Hits Wonders: un recull d’alguns moments dels seus espectacles, narrats en primera persona, en clau de confessió còmica i pròxima, en una carrera tan prolífica com fonamental per entendre la dansa contemporània a casa nostra.

S’acompanya a l’escenari per Joan Manrique, perfecte partenaire, sempre amatent, responsable de l’escenografia, imbricat en la història, però en un protagonisme secundari. És l’auxiliar de vol ideal per a algú sempre necessitat d’agafar un avió per exigències de la professió, però poruga amb aquell transport. Se simbolitza així la contradicció del fet de ballar: un art que fa de la inestabilitat el motiu del seu esdevenir, confiat en la capacitat del cos per controlar el moviment i evitar caure. Fer volar el cos, sempre palplantat sobre la superfície del linòleum i que, paradoxa del ballarí nòmada, queda obligat a cedir el control en algú aliè quan s’agafa una aeronau.

Amb aquest argument, Sol Picó es recrea en alguns dels millors moments de la seva trajectòria artística: delícia per al record! Bésame el cactus, La dona manca o Barbi-Superstar o Paella mixta, entre d’altres. Imatges que lliga amb aquest espectacle, però que sobretot demostren com les dues vessants, la forta i la dèbil, constitueixen la feina coreogràfica d’algú, en tots els casos sempre intensament inestable.